800.000

Era l’any 82. L’any de la Guerra de les Malvines, l’any que van segrestar el pare de Julio Iglesias, l’any de la Loapa, amb la qual el meu mestre de literatura catalana, en Joan Ruiz i Calonja, que no oblidaré mai, feia broma, perquè deia que en català era una llohpa. Una llopa. Era l’any, en fi, que Felipe González, en campanya electoral, va prometre crear 800.000 llocs de treball. Sobre aquesta promesa corria un acudit, que els més amoïnats per l’antiaging, és a dir, els més vells, deveu recordar: “Diu que Felipe González ha promès 800.000 llocs de treball de jardiner. Saps per què? Per regar tots els capullos que l’han votat”. Tots els humoristes imitaven Felipe González, en aquella època, amb el “por consiguiente”.

Ara, anys després, Pedro Sánchez, del seu mateix partit, promet el mateix: diu que crearà 800.000 llocs de treball. Ni 700.000 ni 900.000. Per què tria la mateixa xifra? Perquè li vol picar l’ullet al patriarca? Perquè li vol picar l’ullet als que van votar el patriarca? Perquè és la primera xifra que li ha vingut al cap? Perquè 800.000 és un número que passa del mig milió, que sembla poca cosa, però no arriba al milió, que sembla exagerat? Perquè volia dir 900.000 però el subconscient li ha jugat una mala passada? Perquè cap dels joves recorda què va passar l’any 82 i tampoc no sap gaire qui és Felipe González?

Tinc una teoria sobre la qüestió que voldria compartir amb tots vostès, lectors. Jo diria que Pedro Sánchez ha fet servir la xifra de Felipe González perquè, sense haver de pensar-hi gaire, tinguem ben clara una cosa: ara, com llavors, la promesa és una mentida.