Ha passat desapercebuda entre les altres notícies de la crisi. Era un breu a la majoria de diaris. Vuit línies. A Boris Becker li han embargat la casa per impagament. Deu 275.000 euros al jardiner. Qui sap si, demà o demà passat, els seus records i els seus mobles seran al carrer.
Entenc el drama humà de Boris Becker. I entenc que ell digui que està ben tranquil, que és un malentès amb l'agent immobiliari que li havia de vendre la casa, que no es van posar d'acord sobre qui havia de pagar el jardiner (una altra víctima de la crisi, pobre home). Però també entenc que Boris Becker potser parla per orgull, perquè no vol patir la humiliació que suposa veure's desnonat. Ahir ho tenies tot, avui no tens res...
Però potser es produirà el miracle. Com ha passat aquests dies amb un veí de la Barceloneta i amb una família del barri de Gràcia, potser els veïns, commoguts per la tragèdia, ho impediran. Impediran que els funcionaris llencin al carrer les seves coses, els records de tota una vida. Potser aquests veïns, indignats, faran que el jutge no pugui executar la sentència. Potser aconseguiran que les seves pertinences no dormin avui al carrer. Les joguines dels nens, les raquetes que li van fer assolir la glòria, una Copa Davis polsegosa i escarbotada, una medalla d'or olímpica (que potser sembla de bronze per la pols del camí), la prova de paternitat de la seva filla Anna, fruit de la brevíssima relació sexual amb la industriosa Angela Ermakova...
