Dissabte a casa van venir a dinar dos cuiners danesos que són amics d'un amic que també és cuiner i també hi era: en Sergi de Meià. Ens va semblar que els danesos tindrien curiositat per aprendre a fer i tastar plats del país. Vam fer diversos "mar i muntanya". Hi va haver pollastre amb escamarlans, mandonguilles amb sípia, galta de vedella amb tripa de bacallà, calamars farcits... Els cuiners van ser alliçonats convenientment amb la lectura en veu alta del receptari La cuinera catalana mentre libaven vi del país. La cosa es va allargar fins al vespre i al final vam parlar d'en Wert, del que vol fer amb els nostres fills, de la independència, de per què l'ARA sortia en blanc i negre...
Tenim la sensació de viure amb el rec i el pause premuts a la vegada. No es mou res, però figura que no estem apagats sinó a punt per gravar. Llegim amb lupa cada una de les entrevistes que li fan a algun polític. Que diu en Trias, al 3/24, que si tinguéssim el concert econòmic basc no voldríem la independència? Ah, i això què vol dir? Que la independència, per ell, és la sortida menys dolenta, com haver d'amputar, però que en realitat no la vol? O sí? I com que aquesta és la sensació, dinars com el de dissabte són una manera d'estar fent alguna cosa. Cuinem, oferim vi i conversa a uns danesos. I els danesos, que demà se'n tornaran a la civilitzada Dinamarca, s'emportaran receptes, ampolles i una idea una mica clara de qui som i què volem. Ara, mentre el pause està premut, es tracta de fer les coses que sempre fem el millor que sapiguem. De plantar ceba de Figueres, d'indicar una adreça a un turista vingut d'Omsk o de Valladolid, de fer el pa amb tomàquet sense pinzell, d'escriure llibres honestos, de fer pel·lícules, d'ensenyar cançons als nens, de no deixar perdre la nostra cuina. Tot això.
