Shakira i Garcia Melero, soles?
Per celebrar el Dia de la Dona, la directiva del Barça va decidir que ompliria la llotja de sòcies importants. Hi van convidar la Sílvia Cóppulo, la Pilar Rahola, la Júlia Otero, l'Helena Garcia Melero i fins i tot les meves cinquanta millors amigues periodistes. Em sap greu dir-los que a mi -que vaig ser sòcia i ara només sóc patitzant- no m'han dit res. Un error més d'aquesta junta.
Però, ai las. Totes les dones convidades que conec -menys la Garcia Melero- han dit que no hi pensen anar. Es veu que no ho troben elegant, ni feminista. Quan la Garcia Melero va gosar dir, a Els matins de TV3, que a ella li feia il·lusió, la implacable Rahola li va saltar al damunt (en sentit figurat). Segurament, doncs, el 5 de març, a la llotja, només hi serà ella amb la Shakira.
Per si de cas algú està pensant que l'Helena ha comès un monstruós acte d'insolidaritat femenina galopant, deixin-me dir, en descàrrec seu, que he pogut comprovar que és una dona a qui de veritat li agrada el futbol. I, per tant, és normal que anar a la llotja li faci il·lusió. Anava al camp de petita amb el seu pare. Vull dir que no és una sòcia de conveniència, d'aquestes que no saben què és un fora de joc. No estic dient que totes les dones citades més amunt no sàpiguen què és un fora de joc (tot i que tampoc no m'hi jugaria un mugró per cada una d'elles a que sí que ho saben). Però sí que els puc dir que les meves cinquanta millors amigues periodistes i convidades em van dir: "Home, si ens haguessin convidat a un concert d'Il Divo potser sí que hi hauríem anat, però a un partit sencer... Què dura un partit?" No hem de descobrir a aquestes altures de la vida què és un dia internacional. Una caca. No se celebra "el dia internacional de la pizza quatre estacions", perquè la pizza quatre estacions ja és popular. Se celebren els dies internacionals de les causes perdudes; el llibre, la lepra, la llengua materna, l'orgull gai, la salut sexual, l'hepatitis C, l'estalvi (el 31 d'octubre) o la dona. I, sincerament, al llarg de la història del Dia de la Dona s'han fet coses molt panolis. Recordo ara que l'any passat Bertín Osborne va celebrar la cosa amb un concert restringit a les fembres. No sé si va executar -mai més ben dit- aquella cançó seva tan mal educada que es diu Señora de las cuatro décadas , de Ricardo Arjona: " Señora de las cuatro décadas, permítame descubrir qué hay detrás de esos hilos de plata y esa grasa abdominal que los aeróbicos no logran quitar ".
M'agradaria explicar a la directiva del Barça que a les dones no hi ha qui ens entengui. I és per això que els aconsello que a partir d'ara em prenguin a mi com a representant de totes nosaltres. Com a dona compromesa i culer, considero que la directiva del club hauria de convidar-me a la llotja no només el 5 de març, sinó a la majoria de partits, perquè és la manera de donar-nos la visibilitat que mereixem. Per exemple, veuria amb molt bons ulls que Sandro Rossell fes un gest -necessari- cap al feminisme i em convidés a viatjar el 5 d'abril a Mestalla. És un sacrifici que faré amb gust per totes les meves companyes (i sobretot per tu, Pilar).
