Però aleshores, qui treballarà?
La pitjor notícia que ens podrien donar ara seria la del concert econòmic. Si ara ens concedissin l'almoineta del concert, potser ens refredaríem. De moment és divertit veure com els que se'ns enreien a la cara o ens menystenien quan parlàvem d'independència ara ens volen fer por i ens diuen que no entrarem a la Unió Europea. Home. Potser és una gran notícia. Ser independents és l'oportunitat per no ser de la Unió, per no participar a Eurovisió, per no tenir rei (tot i que si coronem un rei català jo em faré més monàrquica que en Màrius Carol) i per no tenir exèrcit. Això sí. Si ens ataca l'Alamán Castro, donem-nos per afusellats. En Bosch i en Tardà els primers.
Tots aquests tuits i aquests hashtags que ens insulten per recordar-nos que sempre serem espanyols els fa un tipus d'ésser que, no fa gaire, tampoc no entenia que una dona es pogués divorciar. El tipus d'ésser que pega a la dona i la insulta, perquè ni l'estima ni la respecta. Però com que la considera de la seva propietat, no li permet anar-se'n. És el mateix comportament. Ell no suportaria mai aquesta humiliació. Abans la mata. La maté porque era mía .
El tipus d'ésser que fins no fa gaire feia això amb les dones, però que ara ja no ho fa (no pas per convicció, sinó perquè fins i tot a la tele diuen que no es pot fer), encara considera normal fer-ho amb els catalans. " Putos catalanes, siempre seréis españoles " és el mateix que "Puta María José, siempre serás mi mujer ". Fotre el camp (si ets una esposa o un país) és qüestió, només, de trobar el suport necessari. La manifestació és inconstitucional? Un dia també era inconstitucional que les dones votéssim. I un dia era legal tenir esclaus. Alliberar els esclaus va ser un trauma econòmic, però s'havia de fer, oi? Diu que quan els abolicionistes plantejaven la qüestió, els amos de les plantacions preguntaven: "Però aleshores, qui treballarà?"
