13/02/2018

Llengua cooficial

2 min

Amb l’embranzida destructora que els caracteritza, els sempre emmurriats amics de Ciutadans ara volen que “el coneixement del català i de les altres llengües dites cooficials no sigui un requisit, encara que es mantingui com a mèrit, per accedir a un lloc de treball en la funció pública, amb la finalitat que l’idioma no sigui una «barrera» per accedir a una ocupació en l’administració”. És una proposició de llei que registraran la setmana que ve. Quan parlen dels “problemes reals dels ciutadans” suposo que en realitat es refereixen als “problemes reals dels Cs”. És a dir: als seus.

Parlem de barreres. La barrera és que jo vagi a l’administració (per exemple a pagar els autònoms, que són tan cars a Espanya) i que no m’entenguin en la meva llengua. Un ciutadà de Catalunya té tot el dret ja no pas que l’atenguin en català, sinó només que l’entenguin. És ben poca cosa. Efectivament, com diu l’Albert Rivera, el que és important és que un cirurgià t’operi bé, no pas que sàpiga la llengua de Mercè Rodoreda. Però passa el mateix amb la llengua de Miguel de Cervantes. No cal que la sàpiga, perquè t’operi bé. I, en canvi, és evident que se li exigirà el castellà. Si se li exigeix el castellà i no se li exigeix el català, vol dir que el català no és una llengua tan important com el castellà. És una llengua de segona, apta per fer els Pastorets. No per a les coses importants. I vol dir, per tant, que a mi em tracten ja no pas com a ciutadana amb drets sinó com a súbdita d’una colònia.

Hi ha gent que, sens dubte, té problemes per estudiar idiomes. Però, en general, si fa un, tres, cinc, deu anys que vius a Catalunya, l’esforç no és aprendre català. No ens enganyem! El veritable esforç és aconseguir no aprendre’n.

stats