EL PRÍNCEP de Girona i Astúries, amb la seva esposa, Letícia, ha tingut el gest generós d'anar a veure el dolor de prop. Ha viatjat fins al lloc on es va produir l'accident de tren i ha tustat l'esquena d'uns quants familiars. Com en Rajoy, tot i que amb més mà esquerra, ha tret la plantilla de donar el condol. Ha dit que el poble d'Angrois "ha donat un gran exemple al món" i que "Espanya pot sentir-se'n orgullosa".
No és difícil que tots nosaltres ens fiquem en la pell de tota aquesta pobra gent que haurà de triar una caixa o més d'una per als nens o dona o marit o pares morts. Potser alguns de nosaltres tenim un record remot o molt pròxim d'un dia que vam haver de reunir-nos amb el senyor de la funerària, que porta un ordinador amb un salvapantalles neutre (un horitzó, una platja, perquè seria improcedent la foto dels fills o qualsevol escena alegre) per decidir, de pressa, quin vers volíem a l'estampa i saber-ne el preu.
Ficant-nos a la pell de totes aquestes persones, doncs, podem imaginar-nos què li diríem al príncep i a la princesa adlàter, que devien anar a la zona en avió de l'exèrcit, si ens consolaven amb l'exemple que hem donat al món i amb això de l'orgull d'Espanya. No entenc com és que es demana als periodistes que no furguin en el dolor i als de palau no se'ls demana que reservin tots els tòpics, el nacionalisme espanyol, el paternalisme i la buidor per quan van al ballet. Suposo que si aquest cop no els van xiular va ser perquè els que eren allà no tenien esma.
