Enviï'ns un fax

Ja ho diu l'autor de Com recuperar l'amor de la teva província o colònia en 15 dies . Estem en el primer estadi. Negació. Ell (el Regne d'Espanya) no ho accepta. Per això ens insulta (vejam si, a força d'insults, decidim que sí, que és millor ser espanyols). El segon serà espantar a la manera clàssica: "Et quedaràs sola. Qui et voldrà, tan lletja? No trobaràs feina enlloc, ja me n'encarregaré jo. Et prendré els nens. Tots els nostres amics et giraran l'esquena". I el tercer, suplicar. "Canviaré, cari , t'ho juro, parlem del pacte fiscal... Dóna'm una oportunitat...!"

Ara, en el primer estadi, els tertulians ens adverteixen que la nostra economia serà com la de Xipre (que, per cert, tan dolenta és? ¿Espanya hi està gaire per damunt?). I també ens adverteixen que per poder abandonar el Regne d'Espanya tot el Regne d'Espanya haurà de votar si ho podem fer. És un sistema que si (encara) s'apliqués al matrimoni o als clubs de futbol ens condemnaria a suportar una cosa que no volem de per vida. Ella diu: "Me'n vull anar". Ell: "Ah, doncs jo no vull que te'n vagis, i com que no vull, no te'n vas". El client diu: "Em vull donar de baixa del gimnàs, m'he lesionat". La recepcionista diu: "Ah, doncs un moment, que hem de fer una consulta a tots els altres socis per veure si pots".

Jo ho veig molt més senzill. Si jo fos Soraya Sáenz de Santamaría (i Déu me'n guard, tot i que, pel que m'expliquen, és el somni marranot de molts sobiranistes) el que faria és fer servir la tàctica de les empreses de telefonia mòbil. Dir que endavant. Que ens donen la independència. Però que, per donar-nos-la, hem de trucar a un número 900 en què ens explicaran com ho hem de fer. I un cop l'Artur Mas hi truqui, que se'l vagin passant de departament en departament. I al final, que algú li digui que ha d'enviar un fax. I ja els juro jo que l'any que ve per aquestes dates encara estarà fent tràmits.