TOVALLONS NEGRES

Raül Romeva

Al Parlament, veig en Raül Romeva sortint de la comissió del 155 que l’ha tret de la presó per un dia. Els fotògrafs fa estona que s’esperen. “Raül!”, crido. I ell: “Ei, Empar!” I se’n va, esclar. L’últim cop que vaig ser amb ell al Parlament encara era lliure i no en teníem ni idea, ni idea, que els jutges espanyols s’inventarien que havien comès sedició. Al Catalunya migdia intentàvem que un nen sirià, l’Adnan, vingués a Barcelona a córrer la marató en cadira de rodes. La seva història era aquesta: anava a buscar el pa amb bicicleta i un franctirador li va disparar. La vam conèixer a través de la corresponsal, Txell Feixas, que ens la va explicar. L’Adnan “feia maratons en cadira de rodes”, ens va dir la Txell. I com que faltaven pocs dies per a la de Barcelona, va sorgir la idea que vingués. Vam parlar amb els de la Marató, que ens van dir que li pagaven el viatge i l’estada (gràcies, amics). Vam parlar amb els de Corre amb mi perquè li deixessin una cadira tècnica i l’ajudessin (gràcies, amics). Vam fer un verkami perquè uns quants cèntims poguessin anar al seu país, on hi ha molts nens amb ferides de guerra (gràcies, amics). Però ens encallàvem amb la burocràcia. I llavors en Raül Romeva ens va ajudar. Ens va ajudar discretament, alegrement, emocionadament, servicialment, convençudament. Ho va fer tot i quan va estar fet ens va dir que li faria il·lusió rebre’l al Parlament. L’Adnan, ara, viu aquí.

Ser polític és això. I fer això, segur, segur, segur que et fa somriure. És per això que hi ha polítics (molt pocs, cada cop menys) que no somriuen mai. No fan res pel bé comú, només criden, busquen brega i escampen mal rotllo. Si somriguessin semblarien cínics. No ens enganyem. Dintre del drama, és millor ser el que construeix un fràgil castell de sorra que el que l’esgarria, volent.

EDICIÓ PAPER 12/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF