La tele de la presó

EscriptoraTot, tot el que passa cada dia ho veuen des de la tele de la presó, ho escolten a la ràdio, des de la presó, ho llegeixen als diaris que arriben a la presó. Les jornades castelleres, els anuncis de Yaencontre, la mala educació de l’Albert Rivera dient-li “gilipollas” a un company de feina o la neu de les muntanyes. Llegeixen –potser cansats o qui sap si ja rient– allò que escrivim quan els anem a veure sobre “el soroll de forrellat i de porta que es tanca”, perquè la nostra sensació, quan anem allà, deu resultar-los (després d’un any) dolorosament adotzenada. De vegades els deu semblar que no en parlem prou, d’ells. De vegades, que no en parlem bé. Aquests dies tothom demana explicacions (però només a ells). “Ens han enganyat”, diuen. Qui?, penso sempre. La Carme Forcadell ens ha enganyat? En Raül Romeva? La Dolors Bassa ens ha enganyat? En Quim Forn? En Rull, potser? O en Turull? En Junqueras? En Sànchez i en Cuixart? Qui ens ha enganyat? I també penso que dir això, que “ens han enganyat”, és, sense voler, una defensa per no sentir culpa pel destí de tots ells.

Deuen haver vist, doncs, a la tele de la presó, la nena de sang blava llegint el capítol primer de la Constitució. Té tretze anys, però llegeix amb un to molt més infantil que el que li correspondria, cosa que em fa pensar, en fi, que els calés no ho poden comprar tot. Amb un vestit ranci que no va triar ella, perquè ella, esclar, no tria sinó que ha estat triada, ens la van ensenyar per recordar-nos que manen ells i que seguiran manant ells.

Des de la presó deuen haver sentit això que llegia amb involuntària impertinència. “España es un estado de derecho”. Suposo que sentir-ho quan fa un any que estàs en presó preventiva, acusat de delictes totalment inversemblants, inventats i fets a mida deu ser molt macabre.