Els nens i Pablo Casado

EscriptoraPablo Casado diu: “No em fan pena les famílies dels presos”. Dient-ho així, ja s’entén que es refereix a les dels presos polítics catalans. Podria haver dit que no li fan pena els presos i hauria estat una declaració d’intencions, però diu que no li fan pena les famílies. Això és diferent. Caldria saber, per cert, si a Pablo Casado sí que li fan pena les dels altres presos.

Per què a Pablo Casado no li fa pena una qüestió tan penosa com la de les famílies dels presos polítics catalans? Potser perquè els considera part del mateix. Els presos polítics catalans no 'fan', sinó que 'són'. Són independentistes. Són republicans. I això no és circumstancial. És una part de la seva essència. I és per això que tot el que formi part d’aquesta essència (de manera significativa) és part del problema. La llengua (usada amb normalitat i ambició) o la sensació de pertinença a un poble (quan es demostra al carrer de manera massiva...). I aquesta essència també la tenen o la tindran –deu pensar Pablo Casado– els familiars dels presos. Aquests nens d’un any, tres anys, cinc anys, que estan tristos i no volen jugar, aquestes àvies que estan més hores de viatge per veure la filla que veient la filla, no mereixen cap compassió perquè formen part del que Pablo Casado més odia, perquè també és allò que més tem. Els nens són sempre l’últim reducte de la bondat o el clar indici de la maldat absoluta. Tancar-los en gàbies, esterilitzar camperoles perquè “es reprodueixen molt”, deixar que s’ofeguin al mar, dir que no et fan pena tot i que tinguin els pares presos, riure de com parlen, trobar-los lletjos... Quan et commouen els propis fills, però no et commouen els fills dels teus enemics, vol dir, potser, que no els consideres iguals que els teus, t’hi sents superior i, per tant, no els veus com nens, sinó com cries.