Tenien raó, tenien raó!

EscriptoraEm miro un 'hipster' barbut que empeny el cotxet del fill. Ell em mira a mi. M’ho deia tothom, no hi havia cap pare, cap mare, cap àvia, cap avi que no m’ho digués. I jo, potser perquè segregava oxitocina, després del part, no en feia gaire cas. “Passa molt de pressa. Passa volant, aprofita, aprofita que passa volant”. I ha passat volant i avui tens onze anys.

Als onze anys sou una mena d’animaló adorable i insuportable (un terç, un terç). Un animaló que vol i dol (quina expressió més bona, com es deu dir en altres llengües?). A punt per tenir pits o pèls, a punt per tenir dents corcades, a punt per voler coca-cola, per barallar-te amb la mare, per voler fer-hi les paus, a punt per créixer d’una vegada, per no dir ni un pronom, a punt per no tenir por de les pel·lis de terror, per fotre un moc a la iaia, que t’estima tant, a punt per a la vergonya dels petons, a punt per només voler menjar pasta (tan bé que t’havíem educat) a punt per demanar un mòbil, a punt per tenir gustos propis, opinions, sorprenent destresa informàtica, a punt per als cops de porta, les bromes, la vergonya, a punt per als 'Best friends forever', a punt per patir si els pares es barallen, a punt per fer riure i fer plorar tothom.

Avui les mares de les teves amigues, que són les meves amigues, m’envien fotos de quan éreu petits i anàveu a P5. I penso que d’aquí onze anys m’enviaran les d’avui, avui mateix, que t’has queixat del mal de la vacuna al braç i m’has dit que volies que “el dia passi ràpid” per la festa de pijames de la nit. “Passa molt de pressa. Passa volant, aprofita, aprofita que passa volant”, em van dir. M’he acostat al 'hipster' barbut. Ens hem somrigut. “Passa molt de pressa. Passa volant, aprofita, aprofita que passa volant”, li he dit.