Bon Nadal, benvolguts

Quan vivia a prop de la Model, el dia de Nadal al matí hi havia una llarga cua de familiars que esperaven per entrar. Era una estrambòtica cua, amb dones vestides amb 'leggings' blancs que es veia que eren acabats de comprar al 'mercadillo', que no els havien rentat mai, encara. Xandalls de mudar. Me’ls mirava sempre des d’algun dels bars del davant, que vivien molt d’aquella gent. Que lluny que eren.

Desitja desar els canvis? No. Doncs llavors, res no haurà passat. Vol això? Prou que ho voldria, però no hi ha treva mental possible. No podem no desar-los. La presó, en aquestes festes, és més present que mai a les nostres taules. “Bon Nadal”, ens diem, amb més sinceritat que mai. I fem la broma de les famílies dividides mentre brindem. Com deu ser la taula a casa de tots els empresonats? Els guarden el lloc buit? Tots tenim un lloc a les taules, la divertida queixa perquè ens ha tocat la pota, la cadira desigual. Què fan a ca l’Oriol Junqueras? Li posen plat? Qui para taula a casa del Raül Romeva, si potser la parava sempre ell? Què fan a casa de la Dolors Bassa, si devia ser ella la que potser feia el pessebre? Quins regals, a ca la Carme Forcadell, si resulta que la que devia trobar coses per a tothom era ella?

Nosaltres, ara, quin brogit. Tu vas a buscar la iaia, jo embolico, si trobes un 'xino' obert porta cel·lo. Però mai no ens abandonem del tot. El cap allà.

Fa pocs dies van distribuir una foto de tots els presos polítics a Lledoners. Es veu que havien renunciat a la foto individual per fer-la tots junts. Hi ha una cosa de la foto que ja no em trec del cap. La uniformitat de les vambes. Totes iguals, de diferents colors. Ja no les havien triat ells. Algú, a fora, els hi havia comprat. Algú els hi havia entrat en un paquet. Bon Nadal, benvolguts.