18/09/2019

Aquestes dues

2 min

Ha començat el curs i la senyora Tal, aquest any, vol que la Qual, la seva filla, sigui endreçada, que no deixi les coses per a l’últim dia, com l’any passat (que no va fer ni l’ou). La nena “pot”, però no s’esforça, viu a la lluna. Ja li ha dit i repetit que ara a primer d’ESO no és com abans, no hi haurà el mestre dient-li que apunti els deures a l’agenda i que ordeni les fitxes; s’ho haurà de fer sola. I si vol tenir mòbil, ja sap el que li toca.

Per això, la senyora Tal, en un descans de la feina, truca a la Qual, que ja és a casa. “Què fas?”, li pregunta. “Ara mirava la 'tablet'”, diu la filla. “I ja has fet els deures?”, demana la mare alarmada. “Encara no, és que només són unes tapes de llengua castellana”, s’excusa la filla. “I a què esperes?” La filla toca l’ase: “Ai, mama!” I la mare: “Ni mama, ni momo! Vam quedar que primer de tot berenar i deures”. Llavors la filla la interromp amb aquell to de mestretites que tant la sulfura: “Ja va, eh? Si tanta il·lusió et fa”. I la mare s’hi torna: “Escolta, maca! Els deures no són un favor que em fas tu a mi, eh?” Penja emprenyada.

Tot seguit veu que la filla li truca, però no l’agafa (que n’aprengui). Després li envia un missatge de veu que fa: “Va, mama, perdó, desenfadem-nos”. Però tampoc li contesta (no tot s’acaba amb el “perdó, perdó”). Ara ja li ha enviat tres missatges de veu i dos 'whatsapps' amb emoticones (uns cors i una caca). Sospira. La filla està sola a casa. Si ara li passés res (si, posem per cas, la raptessin) aquests missatges de veu no contestats i aquests cors i aquesta caca serien per sempre més l’horror absolut. Li ve un calfred a l’espinada. Esbufega i la truca. “Et truco per dir-te que en lloc d’enviar missatges potser que facis el cony de tapa”. La nena riu, en sentir el to, conciliador i simpàtic, i diu que ja l’està fent. Llavors la senyora Tal pregunta: “Què has berenat?” I la filla contesta: “Res... És que encara no he tingut temps, com que estic amb la tapa...”

stats