TOVALLONS NEGRES

¿Em regales un minutet?

Cada dia els veus en aquella plaça, amb la carpeta i el boli a la mà

Cada dia, cada dia els veus en aquella plaça. Sobretot al matí. Amb la carpeta i el boli a la mà. Tothom els coneix perquè hi són cada dia, i cada dia diuen el mateix. No sé si algú els ho ha aconsellat, si han fet un curset, si un dia llunyà a un li va fer servei la frase.

Tothom els esquiva a la perfecció. Posant-se enmig del carril bici, a risc de ser atropellat i insultat, per la carretera, a risc de ser atropellat i insultat, canviant de vorera, saltant-se els semàfors, amagant-se a la sabateria del costat. Com sigui. Ara, amb la mascareta, és més fàcil escaquejar-se’n. Veure l’escena de lluny fa imaginar formigues diligents que s’escapen del perill, allà enmig.

Jo com tothom també els esquivo. Fujo. Apresso el pas, no vull sentir allò de: “¿Em regales un minutet?” O encara pitjor, allò altre de: “Ei! T’ha caigut el somriure!” (I si penseu que no hi ha frase pitjor, penseu que també et poden dir: “Ei... se t’ha caigut un somriure”.) No, no, sisplau, no vull sentir-ho. Faig marxa atlètica, un, dos, un, dos. Però els altres passavolants també, inclosos els que van amb bastó. N’hi ha que treuen el mòbil. N’hi ha que, veient que es dirigeixen a tu, aprofiten per passar per darrere amb un gest de triomf.

Si un dia algú s’atura i s’apunta a la seva ONG (posem que és Geògrafs Sense Fronteres) l'endemà el tornaran a aturar i no servirà de res que digui que ja s’hi va apuntar ahir. Semblarà una bola. Un cop salvada –ja els he esquivat– escolto, ja de lluny, que un d’ells es queixa amb aquestes paraules: “Ostres, és el meu primer dia i no se m’ha parat ningú, és que ningú”. Ningú.

  • Etiquetes

EDICIÓ PAPER 16/01/2021

Consultar aquesta edició en PDF