El restaurant de Pedro Sánchez

Hola, Pablo, soc en Pedro, el que ha guanyat la concessió d’aquest restaurant, però per obrir-lo em fas falta tu, que ets un gran xef. Et diré la veritat, els socis capitalistes preferien que el soci fos l’Albert, que cuina amb el cul, però almenys no voldria fer innovacions perilloses per a la nostra clientela de l’arròs dels diumenges, com tu, que tu ets capaç de pactar amb tots aquests productors de quilòmetre zero que volen carregar-se els intermediaris! I això, no! Què? No, no, no. Ho has entès malament! No, quina gràcia! No, tu no pots ser xef del restaurant. Per què? Home! Perquè si va bé tothom et felicitarà a tu i es voldrà fer fotos amb tu i les penjarà als blogs gastronòmics i l’estrella Michelin serà per a tu i l’any que ve la concessió la guanyaràs tu. No som els germans Torres, tu i jo. Ni els Adrià. Tu i jo som rivals, xato. Els socis ja tenen prou feina a tapar la mala fama del restaurant, que ja saps que va intoxicar-nos la clientela (per culpa seva, eh?).

Que què et demano? Pablo, el que et demano és que firmis els papers perquè jo tingui la concessió del restaurant, i jo, a canvi, te’n donaré les gràcies. Sí, només les gràcies. No, no et deixaré fer de caixer, ni de 'maître'. De rentaplats tampoc. Què per què ho hauries de fer? Perquè si no, tornaran a convocar la concessió de la llicència i la poden guanyar els que volen posar un restaurant de menjar ràpid i oliós. Tu i jo no volem que aquest restaurant sigui de menjar ràpid i oliós, oi?

Que quin menjar faig jo? Doncs un menjar menys ràpid i menys oliós. Mira! Saps què faré per convèncer-te? Posaré a la carta tots els plats que tu fas tan bé. Les teves gambes, els teus musclos... On les compraré? Ja es veurà. Amb la teva ajuda, tindré un restaurant que serà com si fos teu, però serà meu. Si vols, et faré un favor. Et muntaré una oficina perquè puguis comprovar que a la meva carta hi ha gambes i musclos (segons mercat). Tu firma, o la culpa del menjar ràpid i oliós serà teva. No, no m’aplaudeixis.