29/03/2016

Conte de Setmana Santa (2a part)

2 min
Sant Sopar

“I què, com va anar el sopar?”, pregunta l’un. “Doncs, francament, ara ja t’ho puc dir: un rotllo. No et vas perdre res. Ni una tia!”, contesta l’altre. “Home, i què t’esperaves? A Ell això de les ties no li va gaire”, fa el primer. “No li va gaire -fa el segon-, però almenys que hagués convidat la Magda. Que no es queien tan bé?” I el primer toca l’ase i respon: “La Maria Magdalena? Treballava”.

Tots dos s’asseuen en un pedrís. “I el menjar què? Era bo, almenys?”, pregunta altre cop l’un. “Mira, ni fu ni fa”, contesta l’altre. “Ell es va entestar que no portéssim res. Ni pa, ni vi, ni postres. Va dir que ho posava tot Ell. I francament... El vi era baratet. Però és que només n’hi havia una gerra. Jo em pensava que la multiplicaria, que ens faria algun joc de mans amb l’aigua... Altres cops ho ha fet. Però no. I el pa...! Del pa val més no parlar-ne”. L’altre se’l mira amb els ulls oberts com taronges. “Què vols dir que val més no parlar-ne? No era bo?” I el primer mou el cap. “Era horrorós. Va i ens diu: «Preneu aquest pa perquè és el meu cos». I jo, t’ho juro (t’ho juro pel seu pare) vaig pensar: «Doncs quin cos que tens, xato...» Perquè era pa... No sé com dir-t’ho... Com si fos comprat en un lloc d’aquests on tenen pa a qualsevol hora, allargat i tou com una mala cosa, saps? No era pa de fleca artesana, ja m’entens. No era pa del Túrrum. Era un pa dels que pots comprar en aquests establiments on t’arreglen la quadriga i et venen menjar i pinso per als cavalls”. L’altre mou el cap mentre el primer continua. “I ni uns petits fours, ni un gintònic, res. Aquests dies no he dit res perquè no m’agrada criticar els morts. Però avui, sincerament, com que ja torna a ser entre nosaltres no em fa res dir-t’ho. I el pitjor saps què va ser? Que ens va fer seure a tots al mateix cantó de la taula, tots tretze apilonats. I a l’altra banda, ningú”.

stats