TOVALLONSNEGRES

Aquest nen mort

EMPAR MOLINER
EMPAR MOLINER Escriptora

Veig a la tele les imatges de l’enterrament d’aquest nen que es deia Gabriel. Tots dos pares, plorosos, parlen davant de les càmeres i dels veïns. Sense voler, esclar, ja en sé tots els detalls. L’autora confessa del crim és la parella del pare. Però pare i mare, ara, estan junts i, si bé no s’agafen, sí que es miren. Per alguna raó respiro alleujada quan veig que estan junts; ella, doncs, no li ha fet retrets, ni l’odia, malgrat aquest mal indirecte que li ha causat. Tota l’estona projecto en ella el que jo faria o sentiria. La identificació és immediata. A tothom li deu passar. Veig que duu una trena. Penso també en quan se la deu haver fet. Com és que ha pogut fer-se-la? Com ha pogut buscar la pinta, la goma, com ha pogut cabdellar els cabells, abans, vestir-se, ara sortir davant de tothom i enraonar?

Llavors el pare dona les gràcies a la gent. Els diu: “ Sois muy grandes”. I em deixa perplexa aquesta frase que diu potser sense pensar. “ Sois muy grandes”. La frase que es diu al públic, per elogiar-lo, festivament. Una frase que es diu als programes de varietats, als teatres, als concerts, a les festes d’aniversari. Una frase que, de tantes vegades que s’ha fet servir, ja no té una connotació del tot realista. Té un to alegre involuntari. Per quina raó se li ha escapat a aquest pobre pare aquesta frase? Potser perquè els veïns, també embolcallats per les càmeres i els micròfons, se senten part d’un espectacle trist i expansiu, i es veuen en la necessitat no ja de recollir-se sinó d’aplaudir. D’aplaudir per demostrar suport a allò que ja no té remei. La mare, llavors, fa servir una altra frase que hem sentit moltes vegades. “ Todos so mos Gabriel”. Ella, com ell, vol dir que el dolor del seu pobre nen és públic. És del públic. No hauria de ser-ho.

EDICIÓ PAPER 16/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF