CRÒNICA
Misc 12/05/2018

Al bar, veient què diuen

La diferència entre un bloc i un altre és que uns poden anar a la presó i els altres no

i
Empar Moliner
3 min
Al bar, veient què diuen

BarcelonaMe’n vaig amb la sogra, la família i els amics a veure el debat d’investidura al bar on solem fer el vermut. Nens, pares i avis. Al davant hi ha una placeta on ells poden jugar. Demanem vermuts, vi, cava, patates fregides i ensaladilla. Per a la canalla algun refresc, però diem “Després no dinareu!” Seiem en cadires de fòrmica. El meu home juga a la màquina escurabutxaques amb l’èxit que li és habitual.

Qué maquillada que va la oposición, leche ”, exclama la sogra. Perquè veu entrar al Parlament la Inés Arrimadas, de Ciutadans, vestida de blanc immaculat (ella diu que a nosaltres no ens queda mai la roba tan blanca), i l’Andrea Levy, del PP, amb els llavis molt vermells. Si hi penses detingudament, és ben curiós que algunes dones ens pintem la cara i ens posem talons, de vegades, per anar a treballar. Jo mateixa, quan ho faig, no me’n sé avenir.

Al bar, la mestressa va canviant de canal. AraTV3, ara La Sexta, els dos únics canals que emeten el debat. “Poso el que em digueu!”, fa. A La Sexta, l’Antonio García Ferreras acaba d’entrevistar un senyor molt enfadat i es dirigeix a la càmera. “Si le pones dos tornillos en la cabeza, ¿a quién se parece? ”, pregunta la meva sogra. Ho diu perquè el periodista va vestit de negre i li recorda el monstre de Frankenstein. Els nens riuen. Ara, una locutora diu: “ Joaquín Torra llegando, como siempre, escoltado por los líderes de Yuns per Catalunya”. Penso en aquest “ como siempre”, que té dos dies de nou. Quim Torra puja al faristol, s’agafa a la taula. Saluda tothom, també els familiars dels presos. Saluda en aranès. Això (que hauria de ser, en un país normal, la normalitat) ens agrada. Demanem cava. Jo explico a tothom que conec cançons araneses. Era güellera. La pastora. “¿El cognom Güell podria venir d’això?”, em pregunta el fill de la mestressa del bar. Preguntes com aquesta em fan posar contenta.

El que diuen els amics

Quim Torra diu el nom de tots els presos i exiliats. Enfoquen Inés Arrimadas mirant el mòbil. Més endavant els enfoquen rient, sense escoltar. No puc escriure el que diuen els meus amics quan ho veuen, perquè no puc estar segura -i això no és una exageració- del que podria passar-me si ho fes. No sé si podria ser delicte (a Espanya, avui). La meva sogra, que diu: “ Espera, que voy a hacer un tuit”. Me la miro. “ ¿Qué tuit? ” La diferència entre un bloc i un altre, avui, és aquesta: n’hi ha uns que podrien anar a la presó i n’hi ha uns altres que no. N’hi ha uns que no hi aniran, escriguin el que escriguin. N’hi ha d’altres que hi podrien anar. N’hi ha d’altres que hi aniran, com aquest raper que ha fet una cançó contra el rei d’Espanya.

Parla del rei, en Quim Torra. Se li dirigeix en castellà. Li diu “Majestat”. També es dirigeix a Rajoy i després, en anglès, a Juncker. “Això al Parlament espanyol no l’hi deixarien fer”, exclama una àvia, que pren vermut. “En anglès sí, és en català, que no”, contesta el seu gendre. Ara Quim Torra parla dels insults i enfoquen els de Ciutadans. Aplaudeixen rient cínicament. “Que dolents que són”, exclama la mateixa senyora. I ho exclama molt desolada. Jo també n’estic. “Que dolents que són”, ha dit. I s’ha fet el silenci. La senyora és àvia. Àvia d’un d’aquests nens que juguen al carrer mentre nosaltres mirem la tele. Mare del pare d’un d’aquests nens. El pare és amic meu. Tenim famílies, coses a fer, llistes de la compra, mascotes, preocupacions, records i acudits al cap. No entenem el cinisme. Hi ha gent a la presó que no ha fet res. Com pot ser que riguin amb aquest histrionisme, amb aquesta acrimònia, amb aquesta aspror, amb aquesta complaença? De què riuen?

Les cites del candidat

El candidat cita Txarango, Anna Gabriel i Gabriel García Márquez. Parla del que farem. A les 12.45 diu que farem República i ho aprofito per demanar un altre vermut a la salut de no sé ben bé què, com el dia que la van proclamar, que vaig anar a celebrar-ho, però “poc”, perquè no m’ho creia. Vaig sopar una pizza i un vi no gaire car, perquè no fos dit. Que catalana. El president del Parlament diu que s’acaba la sessió, i que s’aturen fins a les tres. “¿Anem a dinar?”, pregunto. “Jo ja em considero dinat”, diu algú. “Nens, ¿teniu gana?”, pregunta la meva sogra. “Depèn”, diuen ells. A les tres parlarà Inés Arrimadas. “ Yo paso de oír lo de Matrix ”, mormola la meva sogra. I afegeix: “ Vamos a comprar un pollo”. I jo dic:“ Vamos ”.

stats