Divendres, a l'ARA, l'Elisenda Roca feia una magnífica i reveladora entrevista a la directora de cinema porno Erika Lust. Na Lust, que ha d'estrenar aviat una pel·lícula per a adults però diferent, es queixava que el porno que es fa "deshumanitza les persones amb uns prototips d'homes i dones equivocats, mostra heroïnes del sexe que exciten aquest grup de directors i productors que fan porno" i que a la majoria de nosaltres "ens excita més veure persones reals". De manera, explicava, que a la seva pel·lícula "hi ha un viatge emocional, una història al darrere", perquè ella no vol veure "només penetracions", també vol "saber qui són els protagonistes, com s'han conegut, per què són allà, què senten l'un per l'altra". Ai, que patirem.
Amb tots els respectes. Esclar que el porno deshumanitza les persones. Aquesta és la gràcia del porno. I esclar que presenta heroïnes del sexe. Si hom prefereix veure pel·lícules amb heroïnes de la vida que no arriben a final de mes, el que ha de fer, un cop sigui al videoclub, és passar de llarg del prestatge de Max Cortés i aturar-se al prestatge de Ken Loach. ¿Ens excita més veure persones reals, com diu na Lust? També, però no només. I pel que fa a això del viatge emocional i la història al darrere... doncs què volen que els digui. A mi sempre m'ha semblat que a les pel·lis porno ja hi ha el viatge emocional, l'argument i la història al darrere que cal. Quan la infermera li diu al lampista "ai quina calor, em trauré alguna cosa" també està despullant-se de l'ànima.
El que ja trobo excessiu és que en una pel·li porno també haguem de saber què senten l'un per l'altra (ella ho diu així, "l'un per l'altra", en lloc de dir "els uns pels altres"). Jo quan vull saber què senten l'un per l'altra em compro un llibre de la Maria de la Pau Janer, no una pel·lícula hardcore .
