Un lloc on aterrar

Cada vegada que agafo un avió em passa el mateix. La vaga sensació de no sentir-me del tot còmoda allà dalt només es compensa pel fet de poder gaudir de veure la Terra des del cel. Crec que és un dels grans privilegis de la nostra època. I no només perquè el que pugui veure em sembla sempre d’una gran bellesa, sinó també perquè volar dona una dimensió molt concreta a la geografia del nostre planeta, li dona límits. Quan voles, la Terra deixa de ser una idea abstracta per convertir-se en una realitat visible, i això sempre emociona. Ja fa unes dècades que es va encunyar el terme overview effect per referir-se a l’experiència que han viscut alguns astronautes en veure el nostre planeta des de l’espai. Més que una experiència estètica, es tracta d’un canvi cognitiu: veure la Terra sola, flotant en l’espai, diuen que produeix una sensació intensa de fragilitat que immediatament fa desaparèixer el sentit de les fronteres i els enfrontaments que marquen el dia a dia de la humanitat i desperta una profunda necessitat de protegir i cuidar aquesta petita esfera que gira en el buit i és casa nostra. Desgraciadament, l’ overview effect només l’han viscut uns quants astronautes i aquí baix seguim entestats a posar línies i recordar divisions de tot tipus. Com si, al final, no estiguéssim tots en el mateix punt blau suspès en l’espai.

El filòsof i antropòleg Bruno Latour reflexiona en el seu llibre Dónde aterrizar sobre la necessitat de convertir “el que és terrestre” en una nova entitat política. Ell opta per anomenar-ho així, però en podríem dir “la Terra”, “el planeta” o, per als qui ja fa temps que reflexionen sobre això, “Gaia”. Latour descriu bé el fracàs de dues grans idees que han dominat la política les darreres dècades: per una banda, el que és global, que ha estat motor de modernització i transformació, però que ha pecat profundament d’actuar com si la Terra fos infinita; per l’altra, el que és local, que és font de diversitat i de coneixement, però que sovint corre el perill de recloure’s en la seguretat del discurs identitari o ètnic. La dualitat global-local avui es troba en crisi, ja que cap de les dues idees pot donar resposta a la dimensió planetària dels problemes que travessem. De fet, ens trobem en un moment en què convergeixen el pitjor de totes dues: seguim actuant com si la Terra fos infinita, però, intuint la dimensió dels problemes que tenim al davant, ens hem reclòs en les polítiques més excloents. I així, ens trobem sense saber “on aterrar”.

Alguns dels grans reptes a què hem de fer front avui, començant per la pandèmia i la crisi sanitària que patim, però també l’emergència climàtica, les migracions i el creixement de la desigualtat, requereixen aquesta mirada des del que és terrestre que reivindica Latour. Es tracta de qüestions que superen qualsevol aproximació que pretengui traçar fronteres i oferir unes respostes sobre un territori delimitat, perquè són realitats interconnectades que afecten el conjunt del planeta. Negar l’existència d’aquests reptes no és, òbviament, cap solució, tot i que algunes elits han trobat en el negacionisme una estratègia útil. Tampoc podem desvincular-los: sabem que la majoria d’epidèmies recents i cada dia més migracions tenen a veure amb els efectes de l’emergència climàtica i el deteriorament de molts dels ecosistemes, així com també sabem que els efectes de l’escalfament global són desiguals i afecten, sobretot, els qui menys tenen.

La incorporació del que és terrestre com a entitat política succeirà. Podem fer-ho nosaltres, com més aviat millor, o simplement ens hi trobarem, ves a saber en quines condicions. Tanmateix, els qui estan al capdavant dels nostres països segueixen vivint en el miratge o en l’oportunisme que posar fronteres solucionarà alguna cosa, com si tots aquests reptes no els tinguéssim ja a casa i només calgués construir tanques més altes per evitar que arribin. No és així, i l’epidèmia actual n’és el millor exemple.

Segurament ens cal més que la visió dels astronautes, ens cal sobretot voluntat política per fer del planeta un factor imprescindible en les nostres decisions col·lectives. Però, si no ho fem, serà difícil que tinguem alguna oportunitat de sortir-nos-en i trobar un lloc on aterrar.

EDICIÓ PAPER 16/01/2021

Consultar aquesta edició en PDF