Publicitat
Publicitat

Carta a Hillary: hem perdut una batalla, però no la guerra

Quants anys de lluita feminista s’ha carregat aquesta victòria tan masclista de Donald Trump?

Estimada Hillary Clinton,

Quan l’any passat vaig escriure La candidata, una novel·la sobre la primera dona que es presenta a unes eleccions generals a Espanya, mai em vaig imaginar que la realitat pogués superar la meva ficció. Em vaig llegir 30 llibres sobre dones i poder, sobre les dificultats que tenim per arribar a llocs d’alta responsabilitat i mantenir-nos-hi, que vaig intentar plasmar al llibre amb la intenció que, per fi, el problema quedés ben clar, definit i denunciat. Ja va dir Einstein que definir un problema és el primer pas per resoldre’l. Esperançada per la teva lluita cap a la candidatura demòcrata, mentre llegia i escrivia sempre pensava en tu com a referència, convençuda que mai, mai de la vida, un home inculte, inexpert, racista i masclista et podria arrabassar la presidència dels Estats Units, en principi el país líder del món lliure. Quin error.

Ara llegeixo que no vols ni sortir de casa. No m’estranya. El que m’estranya és que encara tinguis ganes de parlar i d’enviar missatges positius als americans i a les dones del món, com vas fer amb tanta dignitat en el teu discurs de derrota, dient-nos que mai dubtéssim del nostre dret d’arribar allà on vulguem.

Per això et vull donar les gràcies. La grandesa es demostra en els moments baixos, i tu ens has donat una lliçó perquè, tot i que hem perdut una batalla, no hem perdut, ni de bon tros, la guerra de la igualtat.

La teva candidatura ha estat un pas de gegant en el llarg camí cap a un món en què homes i dones gaudeixin de les mateixes oportunitats

En aquest sentit, només la teva candidatura ha estat un pas de gegant en el llarg camí cap a un món en què homes i dones gaudeixin de les mateixes oportunitats. Però encara ens falta molt. De fet, el teu cas és un exemple molt il·lustratiu. Tens tot el que cal per ser una gran presidenta: intel·ligència estratègica i emocional, valors, experiència de govern, capacitat executiva i creences. Com els bons polítics, vas lluitar de jove, vas ser líder estudiantil en una de les millors universitats del món i t’has passat la vida treballant perquè el teu país sigui millor. La idea i el treball inicial per a una millora de la sanitat pública als Estats Units és teva, encara que la culminés Barack Obama. També has sabut vèncer una multitud de traves perquè, com moltes altres dones independents i intel·ligents, molts t’han volgut treure del mig. Però tu sempre has resistit, mai amb una paraula fora de to.

Però, lamentablement, totes aquestes virtuts no han estat prou per arribar on volies. Ja sabem que a la vida professional no tot és qüestió de talent i que, sense ajudes i empentes, el recorregut s’escurça molt. El problema és que els homes pràcticament monopolitzen els llocs de poder i, de manera natural i no tan natural, s’ajuden entre ells, cosa que no fa més que perpetuar la situació. Però en el teu cas, Hillary, vas tenir l’empenta del teu marit, que et va propiciar la fama. Aquest fet, per si mateix, és ben trist, ja que a tu et sobren aptituds per arribar a presidenta, sigui qui sigui el teu marit. Però el cas és que això et va catapultar, i això eren bones notícies per al món.

Jo penso que el que realment ha enrabiat l’home mitjà nord-americà és la seva pèrdua de poder

Però ara has perdut, i a sobre davant d’un canalla. Els americans han preferit aquest “canó disparat” (com tu el vas definir) a tenir una dona estable, responsable i llesta com tu. Ja sabem per què: l’han votat una majoria masculina descontenta. Diuen que descontenta per la globalització, però jo penso que el que realment ha enrabiat l’home mitjà nord-americà és la seva pèrdua de poder. Volen tornar a l’Amèrica dels anys 50, amb una feina segura i la dona esperant-los a casa amb les sabatilles preparades i els nens sopats i banyats. Ara es troben que moltes dones treballen, guanyen més que ells, i que també s’han d’enfrontar a un món més exigent, competitiu i que avança a una velocitat de vertigen. Tot això els atemoreix i han dit prou.

La seva resposta ha estat Trump, que, de cop i volta, amb la seva victòria ha legitimat els insults més grans a les dones. Si el president dels Estats Units parla d’aquesta manera tan pejorativa de les dones, ¿quants milers d’homes ho començaran a fer a partir d’ara? Quants anys de lluita feminista s’ha carregat aquesta victòria tan masclista?

Però, com tu bé dius, no hem d’abandonar la lluita. Tu no ho has fet mai, ni amb els plans de sanitat pública, ni amb els teus principis polítics. Jo estic segura que algun dia guanyarem aquesta guerra i el món serà molt més igualitari. Potser tu i jo no ho veurem, segurament, però espero que les generacions futures sí. Per això no hem de deixar de denunciar, publicitar, pressionar -fer el que bonament podem- per acabar amb la falta d’igualtat i la discriminació que de forma permanent i clamorosa patim les dones. Quina altra opció tenim?

Hillary, gràcies pel teu exemple. Tu has posat al cap de milions de persones la idea d’una dona a la Casa Blanca. Això ja és una victòria. Dues passes endavant i una endarrere, però amb l’esperit sempre endavant, fins que guanyem.

Amb el cap ben alt, moltes gràcies.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/04/2018

Consultar aquesta edició en PDF