08/01/2018

La maledicció de la joventut

3 min

Economista i investigadora a la UAB, editora de ‘Politikon’Fins quan podem considerar-nos joves? Sens dubte, és una frontera difusa. Podríem considerar la fi de la joventut no tant com un moment concret en el temps sinó com un canvi d’estatus generacional. Ja no som joves quan vivim de manera autònoma, fora de la llar que ens ha vist néixer, i podem -si volem fer-ho- formar les nostres pròpies famílies. Si acceptem aquesta definició, i analitzem l’evolució de les dades des de l’inici de la crisi, podríem dir que els joves, a Catalunya i Espanya, són una espècie en perill d’extinció.

Analitzar la situació dels joves avui, i les diferències amb generacions anteriors, és l’objectiu que persegueix el nou llibre que presentem des del col·lectiu Politikon: El muro invisible. Las dificultades de ser joven en España. El llibre vol obrir un debat sobre la renovació del pacte que ha funcionat fins ara entre la gent de diferents edats. La raó és que la crisi econòmica ha afectat especialment la generació més jove. La seva renda mitjana es va reduir en un 20%. Per contra, la renda dels més grans de 65 anys va augmentar en un 5%. El mercat laboral és el responsable d’aquesta bretxa: els joves han estat especialment afectats per l’atur i la temporalitat durant la crisi, mentre que els pensionistes han pogut mantenir els seus ingressos.

Fins ara, en el debat públic, els joves són etiquetats, amb certa condescendència, com a mil·lennials. Sovint els membres de generacions anteriors, que ocupen posicions de predomini als mitjans de comunicació, veuen els joves d’ara com un grup que ha tingut oportunitats que ells ni van poder somiar però que dediquen el seu temps a penjar fotos a les xarxes socials i a lamentar-se. Existeix també un discurs alternatiu, més derrotista però igualment desenfocat, que insisteix en la idea que aquesta serà la primera generació que viurà pitjor que els seus pares.

És més realista considerar que cada generació té els seus propis reptes. La qüestió és si ser jove avui és diferent de ser jove fa unes dècades. La joventut, per definició, té associats conceptes d’inestabilitat i temporalitat. Tots els joves estan començant les seves trajectòries vitals i professionals, i la gran majoria segueixen vivint a casa dels seus pares. Tanmateix, els nascuts a partir del 1980 han vist les seves expectatives de futur truncades per una crisi econòmica, política i institucional.

I les institucions són claus per entendre per què els joves estan patint especialment per poder tenir un futur. El nostre estat del benestar es basa en gran mesura en les cotitzacions a la Seguretat Social, de manera que les feines d’avui són les que garanteixen una protecció futura. La precarietat del mercat laboral, que afecta particularment els joves, no els permet gaudir de prestacions d’atur i posa en risc la totalitat del sistema de pensions. Per citar una dada, més del 60% de les feines que es van destruir al llarg de la crisi van afectar els més joves de 24 anys. Però els problemes no comencen al mercat laboral. Ja abans, al sistema educatiu, hi trobem moltes mancances. Les taxes d’abandonament escolar -19% a Espanya i 18% a Catalunya l’any 2016- superen les de qualsevol país europeu. I els que deixen els estudis són els que tindran més dificultats per trobar una feina de qualitat. No es pot oblidar tampoc el pes de la família a l’hora d’explicar els problemes de molts joves d’avui. El refrany popular “A qui té padrins el bategen” és més vigent que mai. I, durant la crisi, els elements de classe han jugat un paper clau per entendre quins joves han patit més. La mobilitat social se n’ha ressentit de manera notable. Ser fill de determina críticament les oportunitats vitals dels joves al nostre país.

Són poques les polítiques, o simplement les propostes electorals, que fan referència als joves. Això no ens hauria de sorprendre. Tenim, relativament, pocs joves: els més joves de 35 anys representen un 21,9% del cens electoral espanyol i un 20,6% del català. Tres punts menys que els votants més grans de 65 anys i lluny del 39% que representen els baby boomers. I no només són pocs els joves que poden votar, sinó que a més molts no acaben votant. Els incentius electorals porten els polítics a buscar satisfer les demandes d’altres grups d’edat.

Sens dubte, cal repensar els reptes als quals s’enfronten els joves d’ara. Pel seu benestar, però també pel del conjunt de la societat en un futur no gaire llunyà. Els partits polítics haurien de buscar un pacte generacional més inclusiu, que qüestioni no només com es crea la riquesa sinó com es reparteix entre els ciutadans de diferents edats. A l’hora de plantejar-nos el país que volem hem de tenir en compte que la joventut és un mal que es cura amb l’edat, però també que ser jove avui ja no és el que era.

stats