La vaga de l’atenció primària, un problema d’afartament

BarcelonaCatalunya afronta avui -si la negociació d’última hora activada ahir pel departament de Treball no ho altera- la primera vaga de metges des del 2011, quan l’aplicació de les retallades del Govern Mas a causa de la crisi va dur a una convocatòria de dos dies amb seguiment desigual. El fet que els efectes de la crisi fossin evidents en general en la societat no va acabar de mobilitzar quantitativament el sector. La situació ara és diferent. Els set anys passats haurien donat marge a l’administració per haver revertit la situació, amb la qual cosa la convocatòria -a càrrec de l’atenció primària-és per afartament. S’hi afegeix que és per a cinc dies i això vol dir que la possibilitat del col·lapse del servei és molt més alta. Hi ha 5.700 metges d’atenció primària cridats a l’aturada i amb l’afegit de la sanitat concertada n’hi ha 10.000 més que se’ls hi podrien sumar.

Una vaga sempre tensiona, però els motius són plausibles. Sobrecàrrega assistencial amb 30 o 35 visites diàries per metge (amb puntes de 40) i diverses consultes programades a la mateixa hora provoquen que no es pugui dedicar el temps necessari als pacients; Metges de Catalunya (sindicat convocant i que és el majoritari) ho xifra en 7-10 minuts, quan en reivindica 12 com a mínim. És la conseqüència del descens pressupostari provocat per les retallades, que encara no s’ha recuperat: la part dels comptes de Salut que es dedica a l’atenció primària encara està 1,5 punts per sota de la del 2010 i, segons calcula Metges de Catalunya, 8 punts per sota del que seria necessari actualment. El sindicat denuncia que no es cobreixen les baixes i xifra en 920 els facultatius que, quantitativament, no s’han reintegrat al sistema i en un 30% la pèrdua del poder adquisitiu dels que s’hi han mantingut. I amb una derivada: els professionals hi han posat el coll aquests anys tapant forats amb feina extra que no ha sigut remunerada.

Com sovint passa en aquestes negociacions, el problema és de ritmes. L’Institut Català de la Salut proposa recuperar 201 metges i establir els 12 minuts per visita com a mitjana (no com a temps mínim). També diu que augmentarà el pressupost per cobrir baixes, però no concreta la dotació.

Més enllà de les disputes i les xifres en negociació, hi ha un fet clar: el tan lloat sistema sanitari català no pot ser el mateix que abans del 2010 si els recursos no són (proporcionalment) els mateixos. No es pot fiar tot a l’esforç individual i al sacrifici, perquè arriba un moment que no es dona l’abast. Estem parlant d’un servei essencial i d’un sector delicat. A mesura que la crisi ha anat collant menys s’han fet evidents les prioritats. L’atenció primària diu, no gaire fort, que el departament ha mimat més l’atenció hospitalària. Pot ser. De fet, s’han fet campanyes (2017) per no col·lapsar les urgències hospitalàries fent girar el focus cap a uns CAP i CUAP que ja no donen l’abast.

Per tant, ara que s’ha fet evident que la manta no ho pot tapar tot, és ja inexcusable afrontar amb contundència el problema. Això vol dir partides pressupostàries. Vol dir eines pressupostàries. Vol dir gestió de govern a peu de carrer.