Com fer seure l’estat espanyol a la taula de diàleg

Un any després de la DUI fallida i de la immediata supressió de l’autogovern per la via expeditiva de l’article 155 de la Constitució, la societat catalana afronta un futur ple d’incertesa. El país ha recuperat ràpidament el pols econòmic, però la desorientació política és palpable, i no només en l’independentisme. El sisme que ha afectat el sistema de partits encara no ha consolidat un nou mapa. I difícilment la situació s’estabilitzarà mentre hi hagi presos polítics i exiliats, una anomalia democràtica injustificable. Està en joc la mateixa credibilitat de l’estat de dret espanyol. La incapacitat de tractar políticament el repte català ha allunyat Espanya dels estàndards democràtics i judicials europeus. Pel que fa a Catalunya, la impaciència de fa un any també li ha fet perdre simpaties a l’exterior i l’obliga a tornar a començar, a fora i a dins. Som a l’inici, doncs, d’una llarga etapa de turbulències davant la qual tothom hauria de fer un exercici de realpolitik, que no vol dir de renúncia a les pròpies conviccions, sinó de recompte de forces i de relectura del futur.

En l’independentisme majoritari, sense haver de renunciar a la memòria de l’1-O, s’ha anat establint com a marc d’actuació la necessitat d’avançar cap a un nou referèndum que compti amb l’aval internacional i que, d’alguna manera, sigui acceptat per l’estat espanyol: en això, com en el terreny de la defensa de les llibertats i drets bàsics, també es compta amb el suport del sobiranisme no independentista. No hi ha consens, en canvi, ni en els terminis ni en les maneres d’aconseguir-lo, aquest nou referèndum. De fet, hi ha una divisió palpable, no exempta de càlculs electorals.

A Espanya, l’accés del PSOE al govern amb el suport de Podem, facilitat pels vots independentistes, ha propiciat un canvi de panorama, una certa distensió, amb límits tanmateix evidents: la justícia segueix el seu curs implacable amb la macrocausa contra l’independentisme. Alhora, un cert gir demoscòpic augura la possibilitat de consolidar el declivi electoral de la dreta dura de PP i Cs. Caldrà veure-ho. I caldrà veure, també, si el govern de Pedro Sánchez aguanta, cosa que anirà estretament lligada a la seva capacitat i valentia per fer gestos reals per contribuir a rebaixar la tensió. No és fàcil. I no hi ha gaires raons objectives per a l’optimisme. Però sí que hi ha raons -hi són totes- per buscar una sortida política al conflicte: des de la mobilització al carrer i des de l’actuació judicial i la denúncia a Europa, però també des de la voluntat de governar per reconstruir una àmplia unitat catalana sobiranista que obligui un dia Espanya a moure’s. A moure’s de debò. No hi haurà solucions miraculoses. Només hi pot haver persistència.