1-O: repressió (i expulsió) preventiva

Cara i creu del judici a la repressió policial: la confessió dels agents i l'expulsió de l'Ajuntament

Per si hi havia dubtes, el que ja s'intuïa queda ara una mica més clar. La declaració aquest dijous al jutjat número 7 de Barcelona, en el marc de la investigació sobre les càrregues policials de l'1-O, de quatre dels vuit comandaments de la Policia Nacional que hi havia a peu de carrer el dia del referèndum ha posat al descobert que a les vuit de matí es va donar l'ordre expressa d'actuar contra els ciutadans concentrats a les escoles. És a dir, que l'ordre va arribar una hora abans de l'obertura dels col·legis de votació i abans que els Mossos d'Esquadra sol·licitessin suport a la Policia Nacional i la Guàrdia Civil per actuar en 200 centres. Així doncs, la suposada coordinació policial que es demanava als Mossos no es va produir: els cossos estatals van actuar pel seu compte. La revelació contradiu el que fins ara havia dit l'aleshores secretari d'estat de Seguretat, José Antonio Nieto, que sempre ha negat que s'hagués donat una ordre explícita i directa d'intervenir. De fet, els agents responsables també han identificat l'origen de l'ordre, que hauria vingut d'algú a qui identifiquen com a Mart, i que les acusacions sospiten que podria ser José Miguel Ruiz Iguzquiza, cap de les Unitats d’Intervenció Policial (UIP) de tot Espanya, que va seguir el dispositiu de l’1-O des de la Prefectura Superior de Policia de la Via Laietana. 

No es tracta d'un petit detall, sinó d'una evidència més que l'Estat estava disposat a impedir el referèndum fos com fos, al cost que fos, i que en cap cas va pretendre coordinar-se o respectar l'actuació inicial dels Mossos. Sembla evident que es va voler escarmentar la ciutadania. I de la mateixa manera que això queda ara més clar gràcies al judici per les càrregues policials (la causa més gran de revisió d'una intervenció policial que s'hagi fet mai a Europa), aquest mateix judici pot ara quedar bloquejat per la decisió de l'Audiència de Barcelona d'expulsar de la investigació l'Ajuntament de Barcelona, que exercia d'acusació popular. Ho ha fet a petició de l'advocat de l'estat i de la Fiscalia, la qual, per cert, fins ara ha mantingut un perfil molt baix, per no dir que directament s'ha inhibit de la seva funció. De fet, l'Ajuntament ha exercit un clar rol de suplència en la iniciativa per establir responsabilitats. En la pràctica, doncs, amb el consistori barceloní apartat, la causa corre perill de desinflar-se. I potser precisament es tracta d'això: ja que van mal dades, ja que la declaració dels comandaments comença a contradir la versió oficial, potser val més que no hi hagi més declaracions. Perquè, esclar, ¿com es fa un judici sense acusació efectiva?  La resolució de l'Audiència, a més, podria ser la primera d'un seguit d'exclusions dels consistoris en altres casos sota investigació en els quals els ajuntaments exerceixen l'acusació popular.

Estem, doncs, davant d'un cas de repressió preventiva –la que van exercir la Policia Nacional i la Guàrdia Civil– i d'un cas d'exclusió preventiva, la que ha patit l'Ajuntament perquè no pugui seguir actuant d'acusació popular i perquè, per tant, no contribueixi a destapar la brutalitat unilateral amb què van actuar els cossos estatals contra una ciutadania indefensa que pretenia exercir el dret a dipositar un vot en una urna.

EDICIÓ PAPER 19/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF