Els nens uigurs, víctimes del règim xinès
BarcelonaDesprés de l'escàndol de les investigacions periodístiques que van descobrir que la Xina havia internat en camps de reeducació prop d'un milió de persones de l'ètnia uigur, ara The New York Times afegeix una dada encara més esgarrifosa: en aquesta política per adoctrinar la població autòctona de la província de Xianjiang perquè abandoni la seva llengua, els seus costums i la seva religió musulmana, mig milió de nens han estat separats de les seves famílies.
La periodista Amy Qin documenta el cas d'una nena uigur que, com que han enviat la seva mare a un camp de reeducació i el seu pare és mort, ha estat portada per les autoritats a un internat escolar on s'ensenya xinès i les bondats del règim comunista. El relat que fa un dels seus professors és esfereïdor. Explica que la nena, que és molt bona estudiant, sovint es tira per terra i es posa a plorar perquè troba a faltar la seva mare i els seus familiars.
El cas és que la Xina ni tan sols amaga aquestes pràctiques, al contrari, les publicita. Així, a la web del govern és on es troba la xifra de mig milió de nens uigurs internats en aquests centres, i on s'explica que l'objectiu és que n'hi hagi un per cada població superior a 800 habitants. La Xina, doncs, ha posat tota la seva potència com a estat autoritari –que és probablement la màquina de poder més gran que ha conegut el món– al servei de l'objectiu d'esborrar dels cors i les ments dels uigurs qualsevol rastre de la seva identitat col·lectiva, que haurà de ser substituïda per la de l'ètnia majoritària a la Xina, que és la han.
Aquesta repressió, que és argumentada i presentada per Pequín com un favor que fan als uigurs –als quals consideren endarrerits i problemàtics, quan no directament terroristes–, ha omplert pàgines i pàgines de diaris però no ha provocat cap reacció en l'àmbit de la diplomàcia internacional. El motiu és que la Xina és massa poderosa i ningú hi vol tenir problemes. És més, sovint aquests casos són bandejats i es posa l'accent en la fabulosa progressió econòmica de la Xina en els últims decennis.
Una cosa, però, no treu l'altra. Els que s'emmirallen en el model xinès han de ser conscients que hi ha una cara B, una part fosca en forma de persecució i violació de drets fonamentals. Darrere de les xifres econòmiques de la Xina s'hi amaga un gran fons de dolor i injustícia contra les minories i en general contra tots aquells que s'han interposat en els plans dels grans mandarins de Pequín.
En aquest sentit, l'opinió pública internacional té dret a conèixer el que passa a la Xina i a prendre les seves pròpies decisions, com a ciutadans que voten unes determinades polítiques internacionals i com a consumidors que compren uns determinats productes. Ni tan sols per a una superpotència com la Xina li ha de resultar fàcil acabar amb tot un poble esborrant a poc a poc la seva identitat. I encara menys li hauria de sortir gratis.
