La incomoditat de Colau i de Barcelona

La governabilitat serà complicada i inestable, i aquesta fragilitat no és el que li convé a la ciutat

La renovada alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, l’ha encertada al definir el clima que ha envoltat la seva elecció: “No és un dia exactament feliç”. La frase conté totes les contradiccions de la seva elecció com a alcaldessa, amb un pres polític entre els regidors de l’oposició independentista, Joaquim Forn, i acceptant els vots de qui està als seus antípodes ideològics, Manuel Valls, ariet de l'‘statu quo’: només cal veure qui va finançar la seva campanya, com hem informat a l’ARA. Si Colau fa quatre anys va tenir una jornada eufòrica –el seu accés a la casa gran suposava un canvi radical en la història de la ciutat després d’una victòria inesperada–, aquest cop la seva manera d'obtenir la vara d’alcalde ha estat polèmica i fins i tot amarga. 

Colau ha triat el PSC per governar i ha acceptat els vots de Valls per ser investida. Amb aquesta doble elecció, llança un triple missatge polític als barcelonins: vol un govern progressista però el prefereix amb els socialistes que amb els sobiranistes d’esquerres; prioritza l’accés al poder (a l’alcaldia) al preu que sigui, en aquest cas fent bons els vots de Valls; i es desmarca de la defensa dels drets i llibertats bàsics ara amenaçats a Catalunya i Espanya, que amb aquestes aliances quedaran en un inevitable segon pla. 

La seva incomoditat té a veure, per tant, amb tot això: una incomoditat que difícilment l’abandonarà durant el mandat. Amb aquesta opció de govern i de suports inicials, Colau i els comuns en lloc de fer un pas per recosir la bretxa que separa la societat catalana, no fan sinó eixamplar-la. És una llàstima. Donar les culpes als altres de la impossibilitat d’un tripartit (ERC, comuns, PSC) és massa fàcil. Més enllà dels encerts o errors de l’estratègia negociadora de Maragall, que cal recordar que va ser la llista guanyadora (per primer cop a la Barcelona democràtica el guanyador no és alcalde), la sensació és que Colau tenia molt clar que volia l’alcaldia per sobre de tot i que preferia el PSC, una opció que suposa distanciar-se del 80% de la societat catalana, i també de la barcelonina, que aposta per un referèndum per resoldre el plet català. 

L’alcaldessa, doncs, comença un segon mandat difícil. La governabilitat de Barcelona serà complicada i inestable, tant per aplicar les polítiques progressistes (ERC pot tenir ara la temptació de la revenja) com per la incidència que inevitablement tindrà la situació general catalana, amb el veredicte del judici a la vista. Aquesta fragilitat no és el que li convé a la ciutat, mancada des de fa temps d’un projecte àmpliament compartit per la ciutadania, il·lusionant i que faci front, amb grans consensos, als reptes del turisme, del medi ambient, de les desigualtats socials i de la promoció econòmica. No només Colau està incòmoda, segurament també ho seguirà estant Barcelona.

EDICIÓ PAPER 13/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF