La dubtosa credibilitat del gir de Casado
BarcelonaEl vell adagi atribuït a Josep Tarradellas que afirma que en política es pot fer tot excepte el ridícul és perfectament aplicable a la situació que viu actualment el PP. Menys de 48 hores després de patir una desfeta històrica –ha passat de 137 diputats a només 66–, la direcció del partit pretén canviar d'estratègia i aparèixer com una formació moderada i centrista de cara a les pròximes eleccions municipals. Forçat per 'barons' com el president gallec, Alberto Núñez Feijoo, o figures com l'exministre Juan Manuel García Margallo, Pablo Casado es va humiliar, va fer autocrítica davant de l'executiva i va qualificar per primer cop Vox de ser "ultradreta".
No només això, sinó que ha apartat de la direcció de la campanya el seu secretari general, Teodoro García Egea, i el vicesecretari d'organització, Javier Maroto (que s'ha quedat sense escó a Àlaba), i els ha substituït per perfils més moderats, com el de Cuca Gamarra i l'exministra Isabel García Tejerina, en un intent també de recuperar el vot femení. Per reblar el clau, ahir es va presentar el lema de campanya del 26-M, que serà 'Centrats en el teu futur', en un intent de recuperar l'esperit centrista que li reclama una part del seu partit.
Quin és el problema? Doncs que aquest gir no té cap credibilitat perquè no fa ni una setmana, divendres passat, Casado va oferir ministeris a Vox en un intent desesperat de tapar la fuga de vots cap a l'extrema dreta. Ho vulgui o no, després de vuit mesos amb un discurs radical i pròxim al dels ultres, Casado ja no pot aparèixer com un líder centrista. El que hauria de fer el PP si de veritat vol apostar per recuperar el votant moderat que aquesta vegada, i a causa de la deriva extremista de PP i Cs, ha donat suport al PSOE, és canviar de líder i posar-hi algú amb més crèdit.
Tot apunta, però, que el PP continuarà sumit en la confusió ideològica i el desori intern. Un Feijoo, per exemple, no té res a veure amb una Cayetana Álvarez de Toledo o una Isabel Díaz Ayuso, mentre que Cs ha imposat una disciplina fèrria perquè tothom faci el mateix discurs. L'única esperança per al PP és que a les eleccions municipals i autonòmiques pugui resistir el 'sorpasso' que planeja Albert Rivera. Però el panorama és bastant negre per a Casado, que es pot veure obligat a dimitir, cosa que provocaria una catarsi dins del PP de conseqüències encara incertes.
No deixa de ser curiós que el partit que ha fet més bandera de la fractura catalana (recordem que Aznar va avisar que abans es trencaria Catalunya que Espanya), hagi acabat ell mateix fracturat i dividit fins al punt que avui és gairebé utòpic que es produeixi una reunificació de tot l'espai de la dreta a Espanya després de l'aparició de Cs i Vox. I tot perquè Mariano Rajoy va pensar que no fer res era una bona idea i que podia ignorar les demandes catalanes.
I encara resulta més curiós que Rajoy representi ara el sector més moderat dins del PP. Però la realitat incontestable és que el Procés, després d'haver provocat un terratrèmol en el sistema de partits catalans, ha provocat la implosió d'un PP que no fa gaire era totpoderós i semblava indestructible. La corrupció també li ha passat factura.
