El perillós error de Pedro Sánchez

L'independentisme ha de calcular molt bé el risc que comporta forçar la caiguda del govern del PSOE

Pedro Sánchez és un amant del tacticisme i del curterminisme, i ahir ho va tornar a demostrar amb el seu discurs en el ple monogràfic sobre Catalunya i el Brexit. Pressionat per la dreta i pels seus propis 'barons' i diputats crítics, Sánchez va voler marcar distàncies amb l'independentisme català que l'ha fet president amb un ampli ventall de desqualificacions. Els va acusar de mentiders i manipuladors, i va comparar la seva estratègia amb la de 'brexiters' com l'ultra Nigel Farage al Regne Unit. Sánchez ho va fer per càlcul partidista després de la polèmica causada per les paraules del president Torra sobre la via eslovena i els talls de carretera dels CDR del cap de setmana passat. Però sobretot ho va fer perquè a Ferraz es considera que el procés català és el culpable de la desfeta del PSOE a Andalusia. Sempre és més fàcil buscar el culpable a fora que fer autocrítica sobre gairebé quatre dècades de govern i d'escàndols de corrupció.

El cas és que, amb aquest regat curt, Sánchez comet un error molt perillós, ja que compra el marc mental de la dreta, segons la qual la seva presidència està tacada pels vots dels independentistes. El president socialista ha d'entendre que si entra en una competició amb la dreta per veure qui és més dur amb el sobiranisme no hi té res a fer, perquè en aquest camp el PP, Cs i també Vox són molt més creïbles. Entenent que la situació és complicada, i fins i tot que des de l'independentisme es cometen errors que són magnificats per la dreta, Sánchez ha d'entendre que està davant d'un dilema: o bé pot intentar consolidar una majoria de canvi a Espanya amb una aliança entre l'esquerra i els nacionalistes, o bé haurà de fer d'escolanet d'una dreta que frisa per arribar al govern, acabar amb l'estat de les autonomies i imposar la seva agenda retrògrada i regressiva.

Com li va dir Joan Tardà, ha de triar entre ser "protagonista" de la història o un simple "figurant". I si opta per aquesta segona opció corre el risc, segons li va recordar Carles Campuzano, de posar les bases d'una llarga "hegemonia política de la dreta". La conclusió és que, encara que no n'acabi de ser conscient, en la qüestió catalana el PSOE s'hi juga la seva raó de ser, el seu projecte polític. O fa un pas endavant o es refugia en la irrellevància, aquest és el seu dilema.

Ara bé, des de l'independentisme també s'ha de calcular molt bé el perill que suposaria forçar la caiguda de Pedro Sánchez i obrir la porta a una eventual majoria de dretes entre PP, Cs i Vox al Congrés espanyol. Clarament aquest escenari seria molt pitjor per a Catalunya, ja que el 155 que va aplicar Rajoy seria una anècdota en comparació amb el que somien Pablo Casado, Albert Rivera i Santiago Abascal. I la primera obligació dels independentistes és la defensa de les institucions i no posar-les en risc. En aquest sentit és molt important que no es trenquin tots els ponts de diàleg i que el dia 21 es pugui fer compatible la protesta cívica i pacífica amb la celebració del consell de ministres, ja que la foto que vindran a buscar aquell dia serà la de la violència per justificar la intervenció de l'autonomia. I aquesta és una victòria que no s'hauria de regalar als que pretenen arrasar la Generalitat.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF