Un (altre) any perdut en infraestructures a Catalunya
BarcelonaLa patronal catalana Foment del Treball va denunciar ahir que el 2017 havia sigut un altre "any perdut" pel que fa a la inversió en infraestructures a Catalunya, cosa que alimenta un dèficit que fa dècades que s'arrossega. Aquests últims anys, però, la situació ha sigut pitjor perquè a la tradicional inversió insuficient en el cas català s'hi han sumat les retallades de despesa a nivell estatal, que l'han deixat en "mínims històrics". Així, si el 2009 el percentatge d'inversió en infraestructures sobre el total de despesa pública representava el 12%, ara se situa en el 5%.
Foment va voler culpar per igual el govern de l'Estat i el de la Generalitat, però la responsabilitat no és exactament la mateixa. La mateixa patronal admet que els últims anys la inversió de l'Estat en infraestructures a Catalunya s'ha situat entre el 10% i el 13%, malgrat que aquest territori aporta el 19% del PIB espanyol. I això és així perquè, recordem-ho, els successius governs espanyols van incomplir la disposició addicional tercera de l'Estatut, que marcava que durant set anys l'Estat havia d'invertir a Catalunya l'equivalent a la seva aportació al PIB, és a dir, un 19%. El ministre Cristóbal Montoro va justificar l'incompliment perquè el Tribunal Constitucional, en la seva sentència contra l'Estatut, ja va dictaminar que aquella disposició no podia ser de compliment obligat per a l'Estat perquè no podia condicionar l'elaboració dels pressupostos per part del Congrés. El resultat de la sentència i la mala predisposició del PP van avortar la tímida recuperació de la inversió que hi havia hagut en el període 2007-2011, tot i que mai es va arribar a complir del tot la lletra de l'Estatut.
Així doncs, ara es comença a pagar l'acumulació d'anys amb poca inversió. D'una llista de 100 infraestructures estratègiques elaborada per Foment l'any 2015, tres anys després només se n'han acabat tres i hi ha avenços en una desena més. El corredor ferroviari mediterrani, els nous accessos viaris i ferroviaris al port de Barcelona, el desdoblament de la N-340, el de la N-II per Girona, la connexió de l'A-2 amb la C-32, la de l'A-2 amb l'AP-7 a Castellbisbal i l'execució total de la B-40 són algunes infraestructures pendents a Catalunya.
Aquest llistat hauria de servir de base per articular un front comú davant de Madrid per pressionar el nou ministre de Foment, José Luis Ábalos, que quan era a l'oposició va fer bandera de la defensa del corredor mediterrani. Seria interessant que el Parlament pogués fer un ple monogràfic sobre la falta d'inversió en infraestructures que pateix Catalunya, i veure quina és la posició del PSC, Cs i el PP.
La Generalitat, per la seva banda, hauria de tirar del carro segons les seves capacitats per identificar quines són les infraestructures estratègiques que cal desenvolupar i destinar-hi recursos o, almenys, preparar el terreny perquè es pugui fer en un futur pròxim. L'economia catalana competeix en un entorn globalitzat amb regions punteres on els elements que afavoreixen la competitivitat, com ara una bona xarxa de comunicacions i transport, fan decantar la balança. I les oportunitats que es perdin ara ja no tornaran.
