Ridícul Màxim

La dimissió del ministre de Cultura per frau fiscal demostra la frivolitat de Pedro Sánchez

La composició del govern de Pedro Sánchez va ser rebuda amb molts elogis per la combinació de capacitació tècnica i de perfil polític que hi ha al consell de ministres, en un executiu que és el que té més presència femenina de tot Europa. Fins i tot des del PP i Cs es van sentir veus que alertaven que aquell era un govern pensat per durar i que no seria fàcil de desqualificar d'entrada. D'entre tots els noms, l'últim a conèixer-se va ser el del titular de Cultura. Aquí Sánchez no va triar un perfil tècnic amb experiència en gestió cultural o un pes pesant del partit, ni tan sols un nom indiscutible de la cultura espanyola, sinó que va optar per un rostre televisiu: el de l'escriptor, periodista i i excol·laborador de programes del cor a Telecinco Màxim Huerta.

Era una aposta arriscada que semblava més fruit de la mercadotècnia política (algú popular que alhora era perifèric però escrivia en castellà, etc.) que no pas resultat de la recerca d'un professional del sector. Una setmana després, el tret li ha sortit per la culata a Sánchez. Un cop més es demostra que la frivolitat en política es paga molt cara, i els experiments de màrqueting solen ser una font de disgustos.

Però, a més, com és possible que ningú al PSOE ni a l'equip de Sánchez sabés que el ja exministre havia defraudat a Hisenda més de 200.000 euros? Evidentment, Huerta es devia guardar prou de facilitar una informació sensible que podia haver impedit el seu nomenament. I ahir al matí encara va intentar mantenir-se en el càrrec malgrat les evidències.

L'últim capítol d'aquest serial va ser la lamentable intervenció de Huerta per justificar la seva dimissió. És fals que no hagués comès un frau fiscal, ja que justament per això l'Agència Tributària li va imposar una multa: va intentar fer passar despeses personals per despeses de la seva empresa. És fals que hi hagués hagut un canvi de criteri d'Hisenda. L'únic que va passar és que, davant la caiguda de la recaptació, l'Agència Tributària va augmentar les inspeccions de les empreses unipersonals que es feien servir per eludir el pagament d'impostos, com era el seu cas. I és fals que no hi hagués mala fe, ja que el tribunal al qual Huerta va recórrer així ho va consignar.

Resulta especialment hipòcrita que l'exministre faci servir com a excusa que la majoria de creadors fan servir aquestes empreses, perquè la realitat és que la majoria de gent de la cultura no té la possibilitat de facturar més de 300.000 euros a l'any com ell. Uns ingressos que, per cert, venien de Mediaset i no de la seva faceta com a escriptor. Encara és més xocant que algú que ha dedicat part de la seva carrera professional a comentar la vida dels famosos es presenti com a víctima d'una "gossada" que vol atacar Sánchez. I és ja del tot surrealista dir que aquelles inspeccions, fetes per un govern socialista!, van ser una "caça de bruixes".

La millor prova que Sánchez considera que el nomenament de Huerta va ser un error és el perfil completament oposat del seu substitut, José Guirao. No vol repetir el ridícul màxim d'aquest dimecres.

EDICIÓ PAPER 24/06/2018

Consultar aquesta edició en PDF