El PSOE s’allunya de nou de la moderació respecte a Catalunya
Entrem en un cicle electoral amb Catalunya al centre del debat. Un debat que ho serà tot menys enraonat. L’independentisme serà l’espantall, com ho ha sigut històricament massa sovint i com ja ho va ser fa uns mesos a les eleccions andaluses. I aquesta vegada no només per al trident de dretes PP, Cs i Vox, sinó també per al PSOE. Pedro Sánchez no vol que li passi el mateix que a Susana Díaz, que va perdre la Junta per la corrupció, sí, però també per l’ofensiva anticatalana que atribuïa als socialistes connivència amb l’independentisme. Sánchez ho va tenir clar des del moment que va decidir no allargar les converses perquè els catalans li aprovessin els presupostos: els pròxims mesos no veurem cap concessió del PSOE, ni tan sols retòrica, al sobiranisme. Toca marcar distàncies. La resposta a la massiva manifestació de diumenge de l’independentisme a Madrid no s’ha fet esperar, i no ha sigut precisament de perfil baix. En lloc d’ignorar el clam de Cibeles, el líder socialista s’hi confronta: “Amb un govern del PSOE no es produirà mai la independència de Catalunya” i “L’independentisme governa contra Catalunya i contra cadascun dels catalans i catalanes”. La competició entre els partits estatals per veure qui és l’autèntica garantia per frenar l’independentisme marcarà la campanya. I això, sens dubte, és un mal auguri per a Catalunya, però també per a Espanya.
Davant aquesta previsible i lamentable evidència, l’independentisme i el sobiranisme en el seu conjunt faran bé de persistir, com es va veure en la manifestació de Madrid, en els seus missatges d’obertura a l’Espanya que accepta i reconeix la seva diversitat nacional i que, amb esperit de fair play democràtic, reconeix el dret dels catalans a decidir el seu futur. Aquesta Espanya també existeix, tot i que estigui silenciada als mitjans, demonitzada per la dreta i novament oblidada pel PSOE. Només se la creu Podem, i encara amb vergonyosos titubejos, sense atrevir-se a sumar-se de debò al sobiranisme català almenys en la lluita contra la clamorosa regressió de drets i llibertats que s’està vivint a l’Estat, i de la qual el judici al Procés, i l’existència de presos polítics preventius, n’és un trist i constant recordatori.
El líder del PSOE juga un cop més al curterminisme. Ara creu que torna a tocar girar del tot l’esquena a la Catalunya majoritària, la que vol resoldre el plet nacional des de la política i a les urnes, la que va a Madrid a demanar diàleg. Caldrà veure si a Sánchez aquesta radicalitat en la línia d’un espanyolisme frontista -que potser li permet sumar vots a Andalusia i altres zones de l’Estat- també li permet mantenir l’expectativa de creixement electoral que voldria i espera a Catalunya, on de nou s’allunya així de la moderació. Potser a Sánchez li convindria anar més enllà de l’espantall català i fer propostes polítiques. En fi. Sense dir-ho -se’n guardarà prou, de dir-ho-, per exclusió i per aritmètica, el combat frontal a l’independentisme li deixa una única via si supera les dretes i opta a ser investit: un hipotètic futur pacte amb Cs.
