No podran empresonar les idees

BarcelonaContra el que creuen les altes instàncies de l’Estat, inclòs el govern en funcions, amb la duríssima i injusta sentència del judici al Procés la crisi política a Espanya no fa sinó multiplicar-se. I la democràcia no fa sinó degradar-se. Els drets i les llibertats bàsiques en surten greument laminats. La bretxa amb una gran part de Catalunya es fa encara més gran. El camí per dirimir la demanda sobiranista catalana mai hauria d’haver passat pels tribunals i per la repressió, sinó pel diàleg i la negociació política, com va passar al Regne Unit amb Escòcia. La sentència és l’expressió d’un profund fracàs democràtic, tant pel mateix fet d’existir com pel seu injust contingut. Les idees no es poden empresonar. És el fracàs de la política. I no marca un final, com voldria el deep state espanyol, sinó l’inici d’una llarga etapa d’inestabilitat. Perquè lluny de suposar una solució, fa més gran el problema. El que ve ara no són uns “estertores” al carrer, tal com ha insinuat el president espanyol en funcions, Pedro Sánchez, al valorar el veredicte, sinó una crisi política i social que amenaça de fer-se permanent, d’empitjorar i de seguir afectant, per tant, la governabilitat a Espanya i Catalunya. Per desgràcia, la mateixa justícia espanyola hi seguirà contribuint, ara amb la reactivació de l’euroordre contra l’expresident Carles Puigdemont.

El Tribunal Suprem ha descartat una condemna per rebel·lió, sí. Esclar: l’escàndol jurídic ja hauria estat majúscul. Però al no poder parlar de rebel·lió ni de cop d’estat ni de subversió de l’ordre constitucional, perquè no hi va haver res d’això en els fets jutjats, ha convertit la sentència per sedició –en ella mateixa igualment del tot discutible– en una minirebel·lió. I sobretot l’ha convertit en un escarni, una humiliació i una revenja contra l’independentisme, que si en realitat no va posar mai l’Estat contra les cordes, sí que el va ridiculitzar l’1-O del 2017 evidenciant que era incapaç d’impedir el referèndum. Els jutges s’han agafat, doncs, a la lectura més extrema del Codi Penal, retorçant la realitat dels fets de fa dos anys, per veure un aixecament tumultuari allà on, en qualsevol altra latitud europea, hi hauria una desobediència o un legítim dret de protesta, de reunió i d’exercici de la dissidència cívica. Aquesta lectura extrema, de passada, obre les portes de bat a bat a futures restriccions del dret de manifestació i d’opinió. Les llibertats bàsiques estan en perill.

Per tot això, per la seva profunda càrrega reaccionària, per la seva interpretació restrictiva del marc constitucional i legal, aquesta sentència pesarà com una llosa en l’estat de dret que tant invoquen els que s’escuden en l’imperi de la llei. Per molt que es negui, per molt que la Moncloa llanci campanyes d’imatge en defensa de les garanties democràtiques a Espanya, al cor de la Unió Europa es consolida l’existència de presos polítics. El cas de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, líders socials, és en aquest sentit emblemàtic. Però també el de la resta de líders empresonats o exiliats. La denúncia d’aquesta injustícia se situa ara al centre de l’agenda política.

De fet, la sentència, a més de la càrrega d’injustícia que comporta, és un atemptat a la convivència. És pura i dura fractura. La fractura que malgrat tot no ha existit, ara sí que rep una paradoxal empenta legal. Psicològicament hi haurà un abans i un després. És un bombardeig legal contra les llibertats i els drets bàsics, i contra la Catalunya que volia i vol decidir el seu destí polític a les urnes, democràticament i pacíficament. El Suprem ha condemnat idees, no fets: no hi va haver ni violència ni s’ha provat la malversació. I malgrat això ha dictat condemnes desproporcionades, de 9 a 13 anys de presó, gairebé 100 anys en conjunt. La majoria de condemnats pel cop d’estat del 23-F del 1981 van tenir penes més lleus. A més, s’expulsa dos milions de ciutadans de l’estat de dret i es fa avergonyir moltíssims demòcrates més. La sentència, carregada d’un profund biaix nacionalista, s’autojustifica apel·lant a una suposada república catalana identitària que només cap en el cap dels jutges. És, doncs, la sentència d’una monarquia a la defensiva, ella sí identitària, per a la qual la unitat d’Espanya és un bé superior i absolut.

Què se n’ha fet de la paraula, del vot, del diàleg, de la llibertat de pensament i protesta? Què se n’ha fet de l’esperit de la Transició? La sentència és una nova expressió d’una impotència i un desconeixement endèmics. Parafrasejant el que Miguel de Unamuno va dir el 12 d’octubre de 1936, l’Estat no ha volgut convèncer amb raons ni encara menys amb seducció, sinó vèncer amb la por i el càstig. És la incapacitat de sempre per acceptar la pluralitat nacional, és la por atàvica a la diferència i a la llibertat, és un retorn a l’autoritarisme, disfressat de llei i Constitució. És una derrota.

Segueix l'última hora de les reaccions i totes les accions a la sentència del Procés