11/04/2018

L'obsessió de Llarena amb Puigdemont

2 min
Puigdemont a la sortida de la presó de Neumünster

BarcelonaEl jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena continua digerint el seu fracàs amb l'euroordre enviada a Alemanya per extradir Carles Puigdemont pel delicte de rebel·lió, i estudia piruetes jurídiques per convèncer les autoritats judicials germàniques. La que té sobre la taula ara mateix consisteix, en primer lloc, a obrir una peça separada amb el president Puigdemont i la resta d'exiliats, per blindar el procés judicial que afrontaran els líders catalans empresonats de les vicissituds de la justícia europea. I es proposa, en segon lloc, que la fiscalia ampliï l'euroordre afegint-hi altres delictes que sí que hi són al codi penal alemany –com ara el de conspiració o acció inconstitucional–, ja que tem que el tribunal alemany també tombarà de manera definitiva l'extradició per malversació. En realitat es tracta d'una maniobra desesperada per aconseguir l'entrega de Puigdemont per un delicte important, tot i que amb una pena molt inferior, i en aquesta línia s'ha d'emmarcar la reunió de fiscals espanyols i alemanys prevista a l'Haia.

Més enllà de l'èxit de l'operació, que és remot si ens atenim als arguments amb què es va rebutjar l'acusació de rebel·lió, s'evidencia com es deu sentir d'humiliada la judicatura espanyola; tant que està disposada a exposar-se a tornar a ser desacreditada pels alemanys i, per tant, a fer un ridícul internacional. Puigdemont s'està convertint en una obsessió per al jutge Llarena i la fiscalia, que no s'adonen que s'han convertit en els principals responsables de la internacionalització del procés català.

Ahir mateix, la Comissió Europea va sortir en defensa de la justícia alemanya en el cas Puigdemont i va descartar canvis en el llistat de delictes pels quals l'extradició és gairebé immediata entre els països de la Unió Europea. Els intents del PP de qüestionar el funcionament de l'euroordre han xocat a Europa amb un mur infranquejable: el respecte per la llei i pel funcionament dels tribunals. De la mateixa manera que els independentistes catalans van veure amb frustració com Europa mirava cap a una altra banda i, emparada en els tribunals, donava suport a Espanya després de l'1-O, ara és Madrid la que hauria d'assumir la derrota i renunciar a parlar de rebel·lió o terrorisme si no vol que Espanya quedi definitivament assimilada a règims autoritaris com el turc o l'hongarès.

Però això no passarà. Llarena assumeix el preu d'humiliar-se i haver de reconèixer, de manera indirecta, que tot un magistrat del Suprem ha de rectificar i assumir la via que ha emprès la jutge de l'Audiència Nacional, Carmen Lamela, que ha reconegut que no hi va haver violència en el Procés i ha preferit acusar Josep Lluís Trapero de sedició (i també d'organització criminal, cosa que és surrealista). Cal esperar, però, que la justícia alemanya es mantindrà ferma, aliena a les pressions polítiques espanyoles, i serà coherent amb la resolució que rebutjava el delicte de rebel·lió. I si Llarena vol anar provant delictes, anirà deteriorant la imatge de la justícia espanyola.

stats