Keynesianisme contra la pandèmia que ensorra l’economia
Després de la fallida de Lehman Brothers el 15 de setembre del 2008, i de la immediata paràlisi del sistema financer mundial, la reacció dels governants dels grans estats del món va ser evitar a tot preu que es produís una depressió com la dels anys 30. Va ser un “moment keynesià”, en què hi va haver acord que els estats havien de donar tot el suport públic que fos necessari per evitar el col·lapse econòmic.
Aquests darrers dies estem veient un consens semblant. Fins els governs més liberals i conservadors, com el dels EUA de Donald Trump o el del Regne Unit de Boris Johnson, que fins i tot eren escèptics sobre l’aplicació de mesures de confinament per lluitar contra la pandèmia de covid-19, han desplegat mesures de xoc extraordinàries contra la caiguda de l’activitat econòmica. Els dos bilions d’euros aprovats pel Congrés nord-americà i ratificats pel president Trump són un esforç mai vist prèviament. Incorporen subsidis directes a les famílies, amb un abast social que inclou la classe mitjana i mesures de suport a les empreses petites i mitjanes, al petit comerç i al sistema sanitari, i tot amb imports gegantins. Aproximadament la meitat seran préstecs i l’altra meitat suport pressupostari directe. El Regne Unit també ha aprovat un paquet de mesures similar, proper al mig bilió d’euros. L’Alemanya d’Angela Merkel ha sorprès amb un esforç pressupostari de mig bilió d’euros, amb un component molt important de suport directe a autònoms i petites empreses, i un fons financer suplementari per a les empreses mitjanes i grans. La França del liberal Macron també ha anunciat mesures importants. Itàlia, menys pròspera però més afectada, també ha fet un esforç extraordinari. En tots els casos les aportacions directes són crucials per ajudar els ciutadans i les empreses a superar la inactivitat forçada des de l’estat per raons de salut pública. És a Espanya on es detecten més dubtes. El record de la crisi financera que va ensorrar els ingressos i va multiplicar les despeses entre el 2009 i el 2013 es manté ben viu.
Afortunadament, el BCE ha garantit un suport financer generós -un bilió d’euros-, orientat principalment a fer arribar crèdit als estats que ho necessitin i evitar així que es disparin les primes de risc i s’encareixi l’endeutament. Aquesta decisió ha tingut la contrapartida d’un tancament dels països de l’antic bloc del marc (Alemanya, els Països Baixos, Àustria i Finlàndia), disgustats amb la decisió del BCE i que no volen anar més enllà en la provisió de suport financer a Espanya i Itàlia. S’han negat a activar uns eurobons que haurien representat una assegurança col·lectiva europea contra la pandèmia. Acusen els països del sud de no ser fiables i els adrecen a sol·licitar suport del Mede, el Mecanisme Europeu d’Estabilitat, que dona crèdit als estats però amb moltes condicions de control i supervisió. Són males notícies. És inadmissible que no hi hagi una resposta comuna a la Unió Europea enfront d’una crisi que és la mateixa per a tothom i que no té “risc moral”: no és filla de mala gestió històrica sinó d’una pandèmia que segueix avançant a gran velocitat i que està ensorrant totes les economies. Els prejudicis nacionals són la pitjor solució per a la supervivència de la Unió Europea.
