La Diada i el problema d'Espanya

Si l'independentisme té un problema d'estratègia, Espanya també té el seu: ¿quan farà política?

La diada nacional de Catalunya d'aquest complicat 2018, marcat per la presó i l'exili dels líders independentistes, ha tornat a mobilitzar l'independentisme de forma massiva, pacífica i festiva, malgrat la duresa del moment. Tot i les divergències i dubtes en l'estratègia, la fortalesa del moviment es manté al carrer. De la il·lusió optimista dels últims set anys s'ha passat a un compromís més realista, més conscient de les dificultats, amb unes formes que s'han mantingut impecables. Violència? Cap ni una, com sempre. L'exemplaritat cívica ha sigut aquest 11 de setembre la norma de punta a punta de la Diagonal de Barcelona, en una manifestació amb un milió de persones. Els fets desmenteixen un cop més les acusacions de rebel·lió (és a dir, de violència) que pesen sobre els presos polítics i exiliats, l'existència dels quals ha tenyit tota la jornada, una Diada de resistència, de perseverança. De fet, ha sigut el preàmbul polític al judici als líders independentistes que marcarà els pròxims mesos, i el desenllaç del qual serà decisiu per veure quin camí pren el pols democràtic de la societat catalana a l'Estat, i quina és la resposta de l'Estat.

Perquè si d'una banda l'independentisme està en plena redefinició de l'estratègia política, fruit del duríssim xoc amb un Estat que ha mostrat la seva deriva autoritària, abraçant una mena de populisme punitiu que converteix la dissidència ideològica –especialment la sobiranista catalana, però no només– en delicte penal, Espanya en té un altre, de problema: la constatació que el sobiranisme català persisteix, que és plural i cívic, i que la divisió interna no és suficient per empetitir-lo. Aquesta evidència hauria d'incitar a alguna reflexió al cor de l'Estat, en el sentit que no és tan fàcil fracturar una societat profundament democràtica i lliure, que integra la diferència de llengua i d'orígens, i que rebutja la manca de diàleg, fins al punt que hi ha homes i dones a la presó per haver donat veu i vot a la ciutadania.  

Coincidint amb la Diada, en unes declaracions a la BBC, el ministre d'Exteriors d'Espanya, Josep Borrell, ha verbalitzat el seu rebuig a l'existència de polítics catalans en presó preventiva. Esclar. Cap estat de dret que es consideri mínimament orgullós del seu sistema democràtic pot sentir-se còmode posant entre reixes rivals ideològics, dirigents polítics i socials profundament democràtics. Però el que Borrell expressa amb la boca petita hauria de tenir una traducció política. I més d'hora que tard. L'aposta merament judicial, d'aquesta justícia que converteix drets en delictes, d'aquest curiós dret penal que veu enemics en lloc de ciutadans amb drets, no servirà per trobar una sortida al cas català. I si no hi ha sortida, hi ha conflicte. Mentre hi hagi presos polítics i exiliats, es mantindrà l'excepcionalitat i la mobilització. Mentre no hi hagi autèntic diàleg polític, hi haurà descrèdit i degradació democràtica. Aquest és el problema d'Espanya. Quan farà política?

 

 

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF