L'hora d'afrontar la crisi demogràfica

La baixada rècord de la natalitat obliga a prendre mesures dràstiques per evitar el col·lapse

En el primer semestre de l'any, a Catalunya han mort 4.180 persones més de les que han nascut. És com si una població com la de l'Aldea, al Baix Ebre, hagués desaparegut sobtadament del mapa a causa de la baixada alarmant de la natalitat. En concret, durant el primer semestre del 2018 hi va haver a Catalunya 30.638 naixements, una xifra rècord en negatiu, per 34.863 defuncions. El més preocupant, però, és la tendència que marquen els últims anys i que apunten que cada vegada hi haurà menys nens i nenes i més persones d'edat avançada. I això dibuixa un panorama molt preocupant de cara al futur, ja que el nostre estat del benestar i la nostra seguretat social es basen en el manteniment d'una piràmide demogràfica equilibrada. I cada vegada es desequilibra més.

Les xifres fetes públiques ahir per l'Institut Nacional d'Estadística (INE) dibuixen un panorama similar a tot Espanya. La xifra de naixements a tot l'Estat, 179.794, és la més baixa des del 1941, en plena postguerra. El més sorprenent és que la baixada de la natalitat s'ha accelerat l'últim any, de manera que a Catalunya hi ha hagut un 6,2% menys de naixements; i a tot l'Estat, un 5,8%. Per contra la mortalitat ha crescut un 2,1% a Espanya i un 1,6% a Catalunya. Però el problema no és la mortalitat sinó la natalitat. Les parelles joves s'ho pensen cada vegada més a l'hora de tenir fills i retarden al màxim la decisió. L'edat mitjana de les catalanes per tenir el primer fill se situa ja en els 32,1 anys, de manera que el nombre de fills per unitat familiar també és cada cop més baix.

Aquesta realitat demana fer una anàlisi seriosa de les perspectives a mitjà i llarg termini del nostre sistema de benestar i el model econòmic que el sustenta. És evident que una societat en què hi hagi més pensionistes que treballadors, i més persones grans que joves, no és sostenible ni, segurament, desitjable. Per això és urgent que es plantegin mesures per incentivar la natalitat, no només amb ajudes directes, que també, sinó amb polítiques globals que garanteixin l'accés a un habitatge digne per un preu raonable o una xarxa potent d'escoles bressol. Però sobretot cal un canvi radical de paradigma que asseguri que tenir fills no penalitzi professionalment les dones, com passa ara. Cal, per tant, que la criança sigui del tot compartida, augmentar els permisos de paternitat i una reforma horària que ajudi a conciliar la vida familiar i laboral.

Fins ara les polítiques pro natalitat s'associaven a partits conservadors i democristians, però no hi ha res més progressista que garantir que els joves –i sobretot les joves– tinguin la llibertat de decidir si volen o no ser pares, i que no sigui la realitat econòmica o social la que acabi determinant el seu projecte de vida. Finalment, caldrà fer una reflexió sobre el valor de la immigració en un context de baixada de la natalitat, ja que un 20% dels nous naixements van ser de mare estrangera. La pregunta és òbvia: ¿ens podem permetre el luxe de prescindir de la immigració quan el que falta és precisament un relleu generacional?, ¿volem ser una societat sense joves?

EDICIÓ PAPER 13/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF