El judici bipolar

Al costat del procés jurídico-penal, n'ha existit i se n'ha percebut un altre, rigorosament polític

DIEGO LÓPEZ GARRIDO
DIEGO LÓPEZ-GARRIDO Catedràtic emèrit de Dret Constitucional de la UCLM i Vicepresident Executiu de la Fundación Alternativas

Si alguna cosa ha de caracteritzar un judici penal és la claredat, unitat i individualitat del seu objecte. Es tracta de jutjar persones amb nom i cognoms, els actes de les quals podrien haver constituït delictes. No es jutgen programes o règims polítics, cosa que és pròpia del Parlament i no del poder judicial.

No obstant això, el judici als líders del curiosament anomenat Procés, que es va desenvolupar fins ahir mateix al Tribunal Suprem, ha estat mancat, desafortunadament, d'aquesta naturalesa unitària. Perquè, al costat del procés jurídico-penal, n'ha existit i se n'ha percebut un altre, rigorosament polític i que té un contingut diferent.

Aquest altre 'procés' ha construït un debat en paral·lel. A cada pregunta o repregunta de la Fiscalia o la defensa, en cada intervenció d'acusats i testimonis –a l'empara de la flexibilitat i el garantisme de la sala–, l'argumentari polític dirigit a justificar (o desqualificar) l'estratègia independentista global ha contaminat i contamina l'anàlisi tècnico-penal de les conductes que es jutgen. D'aquí que alguns dels fiscals i defensors hagin menyspreat el raonament jurídic útil per aconseguir una sentència favorable i hagin preferit en algunes ocasions aprofitar les seves intervencions per emetre un discurs netament activista, dirigit, no al tribunal, sinó a l'opinió pública. Cosa justificada en les últimes intervencions dels processats que escoltàvem ahir, dimecres, però no en la resta del judici oral.

Aquesta dimensió extraprocessal ha arribat amb força i nitidesa a la societat, perquè el propòsit de segregar una part del territori espanyol és vist com una cosa profundament lesiva pels ciutadans i per l'Estat (cap estat admet la seva desintegració), i, alhora, conviu amb un suport popular molt significatiu a Catalunya.

En el judici s'han barrejat confusament els àmbits polítics i els tècnico-penals, i també el que és inconstitucional i el que és criminal

Però això ha passat també a causa de la naturalesa de la instrucció del procediment i de la posició de la Fiscalia. La inconsistència –al meu entendre– de la maximalista i desmesurada acusació de rebel·lió ha deixat un ampli espai a la dimensió 'virtual' del judici, que ja he examinat, és a dir, la política, sempre tan visible, especialment en temps electorals. Així, la potència política del missatge que intenta llançar l'independentisme està paradoxalment alimentada per la fragilitat jurídica d'una acusació de rebel·lió –delicte diferent de la sedició– que no se sosté, penso, sobre fets susceptibles de trencar la presumpció d'innocència. Només la dada que al govern de Rajoy no li passés pel cap després de l'1 d'Octubre declarar l'estat de setge o el d'excepció és prova que la suposada "violència" de cadascun dels acusats –que són els efectivament jutjats, i no la democràcia espanyola– no posseïa prou intensitat i evidència per posar en risc la integritat territorial de l'Estat. Aquesta és la interpretació que es desprèn de l'article 472 del Codi Penal, que defineix el delicte de rebel·lió, i la que correctament va aplicar el Tribunal de Schleswig-Holstein, des de la perspectiva del dret penal alemany, en el procediment d'extradició de Puigdemont.

En les actuacions processals s'ha albirat, a més, una molt discutible fusió del que és inconstitucional –gairebé tot el que va fer l'independentisme entre setembre i octubre del 2017 ho va ser– amb el que és contrari al Codi Penal. Una declaració d'independència o d'autodeterminació d'una part del territori estatal, com deia la pancarta de la manifestació independentista que es va fer a Madrid, no és un delicte si no utilitza la violència; però és radicalment inconstitucional i nul·la, ja que vulnera l'essència i els fonaments del sistema polític democràtic espanyol.

Una cosa és el que és inconstitucional i una altra el que és delictiu. En el primer cas, qui ho dilucida és el Tribunal Constitucional i els tribunals ordinaris no penals, expulsant de l'ordenament jurídic l'acte o norma que vulnera la Constitució o la llei. En el segon cas, ho dirimeixen els tribunals penals. I som en el segon cas.

En suma, hem presenciat inevitablement un judici bipolar, en què s'han barrejat confusament els àmbits polítics i els tècnico-penals; així com el que és inconstitucional i el que és criminal.

No hi ha dubte que el que esperem de la futura sentència és un judici estrictament jurídico-penal, que provi, no intencions o estratègies polítiques, sinó fets, és a dir, conductes dels acusats que realment s'hagin produït, i que les vinculi, si és el cas, amb la tipificació establerta per la norma penal. Aquesta, i no cap altra, és la feina de la sala del Tribunal Suprem i del seu president, i també del ministeri fiscal, totes dues institucions defensores de la legalitat i de l'estat de dret segons la nostra Constitució.

EDICIÓ PAPER 20/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF