Sentenciades
No hi ha cap legalitat que sigui justa (i per tant acceptable) si va contra els drets més bàsics de la persona
Tinc gairebé 46 anys. Em considero una dona independent i que sempre he anat a contracorrent, practicant esports ‘d’homes’, fent feines ‘d’homes’. Muntanya amunt, muntanya avall. Caminant, amb bicicleta o penjada d’una corda. Amb esquís de pista o de muntanya.
Però mai com ara havia sentit que la meva integritat corria perill. I, amb ella, la meva salut psicològica. Mai en 30 anys havia deixat de fer coses per por a patir una agressió física.
Potser és la facilitat amb la que corren les notícies pel món digital que ha ajudat al meu canvi de percepció, tot i que sempre intento ser objectiva, contrastar i relativitzar.
Potser és la facilitat amb la que uns jutges, que suposadament han de protegir el més feble, dicten sentències sobre violacions en grup que transformen en “abús” una agressió per la situació manifesta d’indefensió de la víctima per estar drogada (amb alcohol o altres substàncies) que no li deixen recordar amb ets i uts la situació traumàtica que va haver de viure.
Potser és la facilitat amb què la societat pressuposa que nosaltres, les dones, hem provocat a l’home fins al punt que no ha pogut contenir els seus instints més bàsics.
El que quan tenia 15 anys no passava de ser una falta de respecte verbal, una agressió o intimidació de paraula, que no sabies mai com acabaria, sembla haver normalitzat una situació d’agressió física a la integritat femenina sota l’empara d’una toga.
Les sentències tipus La Manada no ajuden en res a què les dones puguem anar tranquil·lament pel carrer com faríem si tinguéssim cigala en lloc de pits.
Les sentències com les d’aquesta setmana de Manresa, per violació múltiple a una nena de 14 anys i que ha trigat tres anys en resoldre’s, no ajuden en res a creure que la societat que m’envolta evoluciona cap al respecte a les persones que la conformen.
La violència contra el ciutadans s’està convertint en un fet normal i justificat sota la paraula “legalitat”. I no hi ha cap legalitat que sigui justa (i per tant acceptable) si va contra els drets més bàsics de la persona.
