La universitat pública no pot esperar més

El cost de l’educació no és una despesa sinó una inversió garantida pel seu innegable retorn

El debat sobre el finançament universitari català és, sense dubte, un debat crucial. La millora del finançament públic del sistema universitari català és una qüestió absolutament inajornable, ja sigui pensant en el demà immediat o en el futur de la nostra societat. Malgrat les dificultats polítiques del moment present, així com les limitacions econòmiques que poden derivar del compliment de l’anomenada “regla de despesa”, les universitats públiques catalanes no poden esperar per disposar d’un nou sistema de finançament.

Sembla raonable quantificar, per començar, els recursos necessaris que són imprescindibles al nostre territori per gaudir d’un sistema universitari públic de qualitat. Només des de l’estabilitat, la plurianualitat i la suficiència financera bàsica, amb uns pressupostos predictius, té sentit començar a parlar, seriosament, del finançament per objectius i del retiment de comptes, així com obrir el debat sobre una distribució de recursos més justa entre les diferents universitats que formen part del nostre model.

Cal partir d’un finançament basal, públic i suficient per fer front als costos bàsics de la docència, la recerca, la innovació i la gestió, així com mantenir (i millorar en el que sigui possible) les infraestructures i equipaments universitaris. Un cop assegurat aquest finançament universitari bàsic, sembla lògic plantejar una part limitada d’atribució de recursos en funció d’objectius i resultats, mitjançant la via dels contractes programa amb cada universitat. Aquests contractes programa ens han de permetre ponderar, de forma més justa, les particularitats que són pròpies de cadascuna de les institucions universitàries públiques catalanes, així com els seus esforços de reforma i adaptació a les noves realitats. Un exemple paradigmàtic en aquesta línia ha estat la Universitat de Barcelona, que, malgrat el seu actual infrafinançament, ha estat capaç d’afrontar, en un clar exercici de responsabilitat i autonomia, no exempt de dificultats, una significativa reforma de les seves facultats i departaments.

El problema no és si tenim conselleria d’Universitats sinó tenir clar el nostre model de país i d’universitat

Davant la realitat actual, també caldria posar en marxa un nou pla d’inversions universitàries (PIU) que permeti afrontar el manteniment mínim dels edificis, instal·lacions i laboratoris; així com un altre pla orientat a la necessitat d’afrontar, amb urgència, els reptes derivats de l’inajornable relleu generacional de les plantilles de personal docent i investigador (PDI) i d’administració i serveis (PAS). Igualment, cal enfortir el nostre actual sistema de beques, tot distingint entre els criteris d’equitat, excel·lència i mobilitat, així com reclamar les reformes legals que ens permetin activar l’anomenada cultura del mecenatge.

El problema, doncs, no és tant si ens dotem o no d’una conselleria d’Universitats com tenir clar el nostre model de país i d’universitat. És moment de situar la universitat pública, com a prioritat política, al centre de debat, i, per extensió, proveir-la de recursos suficients i estables. En un context en què la subvenció genèrica a les universitats públiques catalanes ha baixat de 922 milions d’euros l’any 2009 a tan sols 772 milions d’euros l’exercici 2016, cal dotar-les d’un finançament que els permeti viure. Tant és així que alguns dels ideòlegs de les retallades a la universitat ja reconeixen, obertament, a hores d’ara, que la universitat “no pot esperar més”.

La universitat pública catalana ha estat i és solidària, tot i haver patit un ajustament per sobre del que li hauria d’haver correspost en la darrera crisi. Per aquest motiu té dret a reclamar que també ella comenci a percebre, en el moment present, la recuperació econòmica. En qualsevol cas, la universitat pública catalana té sentit comú i coneix la realitat actual dels comptes de la Generalitat, així com les altres necessitats, com la sanitat, que també han de rebre més recursos públics. En conseqüència, com a primer pas caldria definir les prioritats que s'han d'assolir de forma més immediata: l’increment d’un finançament plurianual (a cinc o deu anys), tot començant per 45/50 milions d’euros per a aquest exercici; la negociació i posada en marxa d’un pla, progressiu, d’estabilització i promoció del personal; i la reducció d’un percentatge de les taxes universitàries, que en cap cas hauria de recaure a les universitats.

El cost de l’educació no és mai una despesa sinó més aviat una inversió garantida pel seu innegable retorn, en positiu, cap a la societat i l’economia. No es podrà fer tot d’un dia per l’altre, però com es va fer palès en un seminari recent sobre la matèria organitzat per la UB, cal començar “demà mateix”. No fer-ho és una irresponsabilitat, ja que quedar-se quiet és tant com retrocedir. L’immobilisme, dins i fora de la universitat, no és una opció ni per al futur de la nostra societat ni per a la construcció del nostre país.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF