ANÀLISI

¿Es posaran d’acord ERC i JxCat en l’estratègia independentista?

És molt difícil que els dos partits facin convergir les seves diferents estratègies actuals a curt termini

Siguem clars. És molt difícil que ERC i JxCat facin convergir les seves diferents estratègies actuals a curt termini. En primer lloc perquè són molt profundes. I en segon perquè tot i que hi ha evidències que indiquen que una majoria de l’independentisme ha virat cap al pragmatisme, hi ha un marge d’incertesa prou gran sobre quin seria el resultat d’unes eleccions al Parlament de Catalunya.
 
Per tant, el que viurem al llarg d’aquest 2020 serà una continuació de la guerra soterrada que han mantingut els dos partits el 2019, sempre amb un ull posat en les enquestes i el calendari electoral. Aquest enfrontament tindrà diferents escenaris. El Parlament, on JxCat intentarà pressionar el president de la cambra, Roger Torrent, perquè desobeeixi al màxim la justícia per evitar que el president Torra sigui inhabilitat. El Govern, on els últims dies s’han viscut episodis com les paraules de la consellera de Presidència, Meritxell Budó, insinuant que la conselleria de Justícia, gestionada per ERC, tenia maneres de facilitar la llibertat d’Oriol Junqueras per anar a Estrasburg al marge del Suprem. Budó va acabar rectificant però fins i tot la classificació dels presos en segon grau ha provocat friccions entre els dos partits, cosa que demostra que ni tan sols tenen una estratègia conjunta per fer front als efectes de la repressió.
Però sens dubte on més s’ha fet evident la distància que ara separa republicans de postconvergents és a l’hora de decidir el paper de l’independentisme a Madrid. ERC ha decidit facilitar la investidura de Pedro Sánchez a canvi d’una taula de diàleg entre governs i el seu paper serà clau per a l’estabilitat del govern durant tota la legislatura. La interlocució privilegiada d’ERC amb els socialistes, que no amaga que prefereixen els republicans abans que un JxCat al qual veuen com a radicalitzat i poc fiable, ferirà susceptibilitats en el Govern, perquè en paral·lel els consellers també han de tenir relació amb els seus homòlegs a l’Estat. ¿ERC negociarà els pressupostos en nom del Govern, on ostenta la cartera d’Economia, o del partit? ¿Consensuarà els detalls de la derogació de la reforma laboral amb el sector liberal de JxCat (on hi ha la consellera Àngels Chacón, per exemple) o ho aprofitarà per marcar perfil d’esquerres?
Precisament, un dels escenaris que es preveuen més complicats és la gestió de la taula de diàleg entre governs. Quim Torra no ha amagat la seva incomoditat per prendre part en un fòrum en el disseny del qual no ha participat. I de moment ja ha avançat que no acceptarà l’esquema “de govern a govern” pactat entre ERC i PSOE per incoporar-hi la resta d’actors independentistes, com ara la CUP, l’ANC –que s’ha mostrat contrària a l’acord d’investidura– i Òmnium Cultural.

Inhabilitació de Torra

La por que tenen a ERC és que Torra hi vagi amb un plantejament de màxims que busqui dinamitar la taula abans que comenci a caminar. Al PSOE també saben que una foto de Sánchez amb Torra, sobretot ara que ha sigut inhabilitat com a diputat per la Junta Electoral, tindrà un preu elevat per al president espanyol. Però alhora són conscients que l’hauran de pagar.
Però sens dubte la gran discrepància entre el nucli més puigdemontista de JxCat i ERC és la resposta davant la repressió. Torra i el seu entorn més immediat aposten per alguna mena de desobediència que torni a activar la mobilització del carrer. Per contra, ERC aposta per fer política i centrar-se en ampliar la base independentista a còpia de sumar desencantats amb els comuns o els socialistes. És el missatge que Gabriel Rufián repeteix aquests dies: “Hem de donar a l’esquerra espanyola l’oportunitat de decebre un cop més”.
El vicepresident, Pere Aragonès, també va ser molt clar quan va comparèixer després de la decisió del Tribunal Suprem de no alliberar Oriol Junqueras ni permetre-li exercir d’eurodiputat. “Esgotarem totes les vies viables per anar a Estrasburg. El que no farem en cap cas és recórrer a opcions que no són viables. I tothom ho sap”. Era la manera de dir que ERC es mantindrà, almenys de moment, dins de la legalitat perquè no vol posar en perill les institucions ni altres dels seus dirigents.
Esquerra, a més, compta amb un altre factor que considera que li juga a favor en aquest pols: la divisió dins de JxCat. En efecte, l’espai hereu de l’antiga CiU no s’ha ordenat encara i continua sent una olla de grills amb diferents famílies enfrontades entre si. Això sí, els uneix l’aversió a Esquerra (heretada de l’època dels tripartits) i mantenen intacte un instint electoral que els converteix en killers quan arriben eleccions a redós del lideratge de Carles Puigdemont (encara imbatut a les urnes) i en especialistes en crear estats d’opinió a les xarxes.

Batalla definitiva?

Així, el 2020 té més números de convertir-se en l’any en què veurem l’enfrontament definitiu entre les divisions cuirassades de Junqueras, avançant pas a pas protegides per la seva potent estructura orgànica i territorial, amb la guerrilla comandada per Puigdemont des de Waterloo, ara ja com a eurodiputat (mentre no hi hagi el suplicatori). Puigdemont, però, encara no ha definit quina serà la seva estratègia, que ara bascula entre el xoc amb l’Estat i la distensió.
Mentrestant, la CUP continua el seu particular debat intern entre possibilistes i revolucionaris (els primers defensen que s’ha d’estar preparat per entrar en el govern de la Generalitat, mentre que els segons prefereixen mantenir-se resguardats en el món municipal), Òmnium continua creixent surfejant sobre l’onada ecumènica de Jordi Cuixart i l’ANC es converteix en l’últim reducte de fidels al president Torra.
El pols entre pragmàtics i legitimistes que es va obrir després de l’octubre del 2017 ha de viure encara la seva batalla final. I quan se sàpiga quina és la correlació de forces real, quina és la fotografia del país tres anys després, llavors potser serà possible reprendre el diàleg intern per dibuixar un full de ruta comú (i que potser inclou els comuns). Abans d’això, definitivament no.

EDICIÓ PAPER 25/01/2020

Consultar aquesta edició en PDF