UN AMIC IRLANDÈS em comenta que, a principis del segle XX, en el moviment secessionista irlandès eren majoria els que pensaven que els anglesos no iniciarien mai un conflicte armat per evitar la independència d’Irlanda perquè hi havia massa interessos econòmics comuns. El pragmatisme britànic, deien, s’acabarà imposant. I és cert que va passar això. Però entremig hi va haver una guerra amb milers de morts i una dolorosa partició del país que encara dura. I ha hagut de passar gairebé un segle perquè un president de la República d’Irlanda siga rebut amb tots els honors i la pompa britànica en visita oficial al Regne Unit. Va ser la setmana passada.
Algun ínclit vigilant del procés sobiranista català em dirà que no són situacions comparables i que, a més a més, no convé portar a col·lació episodis bèl·lics perquè això és fer el joc a l’enemic. I que amb Espanya després de la independència serem tan amics. Potser sí. Però jo sóc periodista (per tant no estic ací per fer-li el joc a ningú) i a més m’agrada la història. Què hi farem!
El meu amic m’explicava alguns detalls interessants d’aquell pragmatisme anglès. Es veu que van fer entrar un vaixell de guerra al riu Liffey i van apuntar els canons cap al centre de la ciutat. Com que hi havia uns edificis que quedaven just davant de la línia de tir van decidir tirar-los a terra. Així de fàcil. Perquè allò, aquells edificis, eren seus, igual que part del barri de la Ribera de Barcelona va ser arranat per no obstruir la línia de tir dels canons de la Ciutadella. Perquè era seu, dels guanyadors borbònics.
Uf, ara ja sé que un ínclit unionista em retraurà que eren altres temps i que els catalans lluitaven per tot Espanya (però si Casanova va morir al llit!) i que recordar segons què és fer propaganda nacionalista. Potser sí, però jo sóc periodista (i no estic ací bla, bla, bla) i a més m’agrada la història.
