“QUALSEVOL SOCIETAT moderna i democràtica hauria de donar l’opció al conjunt dels seus individus de viure amb dignitat, i en la legítima aspiració que això fos possible, no tingués l’obligació de vendre la seva força del treball. El treball, en un marc d’absoluta llibertat, perdria la connotació cultural que ens du a assumir-lo com a càstig diví, i esdevindria voluntari, com a decisió opcional que incumbeix l’individu”. Aquesta és una de les “idees perilloses” que ha recollit Oriol Illa en un llibre suggerent (Idees perilloses, Edicions Els Llums) que intenta combatre cert tòpics del pensament conservador que han acabat convertint-se en dogmes de fe. D’entre totes aquestes idees la més perillosa és, sens dubte, aquella que proposa fer del treball una opció voluntària. ¿Algú es pot imaginar quines implicacions tindria aquest pas per al sistema econòmic capitalista?
El socialista utòpic Paul Lafargue (que va ser gendre de Karl Marx) ja va fer una proposta semblant al seu clàssic El dret a la peresa, de molt recomanable lectura. Lafargue defensa que, per aconseguir la felicitat, la jornada laboral hauria de reduir-se a un màxim de 3 hores. Hem de tenir en compte que a la seua època les condicions en què viu la classe obrera són infrahumanes, per tant, es parteix d’una concepció del treball diferent de la que tenim ara. Avui en dia es considera que el treball no és ben bé un peatge que has de pagar per fer funcionar el sistema sinó una via per realitzar-nos com a individus. Però siguem sincers. Quants de nosaltres ha aconseguit l’equilibri perfecte entre aquesta suposada no-feina i la vida personal? Al contrari, el sistema ha aconseguit que treballar 12 o 14 hores diàries estiga socialment ben vist, mentre que treballar-ne 8 resulta sospitós. Però és una opció realment lliure la nostra? O és la definitiva victòria del capitalisme?
