Publicitat
Publicitat

ANÀLISI

Un nou relat que incomoda l'unionisme

En el nou escenari, els presos ocupen un lloc central

La jugada de Mariano Rajoy semblava talment un escac i mat: convoco les eleccions de manera immediata i deixo aquests que acaben de proclamar la República amb un pam de nas i a punt de la implosió interna. De manera sorprenent, el debat a dins de l’independentisme sobre si s’havia de participar a les eleccions del 21-D o no va durar tan sols unes hores. La rapidesa, i sobretot la desproporció de l’actuació de la justícia espanyola, va ajudar a fer entendre a les persones que havien estat celebrant l’adveniment republicà que no hi havia manera humana de fer front a la força coercitiva de l’Estat i, per tant, d’aplicar la DUI.

Aquest gir argumental va fer encendre les alarmes a Madrid, i des d’alguns sectors més dretans ja es critica obertament Rajoy per haver convocat una mena de referèndum bis el 21 de desembre. Els partits unionistes (i la llista del PSC n’és una prova irrefutable) han convertit el 21-D en una batalla a cara o creu contra l’independentisme. Si la nit electoral el front republicà reté la majoria absoluta tindran greus dificultats discursives. I si sobrepassa el 50% dels vots les escenes a la Moncloa s’assemblaran molt a les del film El hundimiento.

Però el darrer gir de guió encara és més inesperat. Davant un unionisme reescalfat i hiperventilat, l’independentisme, o almenys una part important, opta per l’estratègia contrària: llistes separades com a antídot al frontisme i a la polarització. Les decisions de la CUP i ERC van en aquesta línia. No seria estrany, doncs, que el PP, Cs i el PSC plantegin una campanya purament antiindependentista, mentre que l’independentisme en plantegi una més centrada en els drets humans i en els valors republicans.

Aquest fet configura un canvi substancial. Per primera vegada des de l’inici del Procés, l’independentisme no ha d’anar a l’ofensiva sinó que, amb els seus líders empresonats o exiliats, ja no necessita l’èpica. Es pot limitar a construir un relat basat en els fets (en forma d’interlocutòries i decisions judicials) que plantegi un dilema al votant no tan ideològic com moral i ètic. La incomoditat de l’unionisme és molt evident.

La incògnita a hores d’ara és si tot l’independentisme acceptarà aquest nou paradigma, sobretot l’Assemblea Nacional Catalana, un instrument pensat per aconseguir una independència ràpida i per animar dinàmiques unitàries i suprapartidistes.

El cas del PDECat

Curiosament, el partit que més fàcil ho hauria de tenir per adaptar-se al nou context, el PDECat, és el que més tensions internes està vivint a causa del factor Puigdemont. És lògic que el president a l’exili sigui el més interessat a reforçar-se electoralment de cara a l’exterior, i a qui menys convé un retorn al combat esquerra-dreta. Però la divisió interna de Catalunya, que aquests dies ha emergit amb molta cruesa, i la demostració de força de l’Estat, potser obliguen a un canvi d’estratègia. Aquesta més a llarg termini, més enfocada a ampliar les majories i recosir ferides internes. En aquest nou escenari, el paper dels presos i exiliats passa a ser cabdal. Com en els moviments clàssics d’alliberament nacional, ells han de representar el paper de símbols ètics: una bandera per a la causa i una nosa per a l’Estat.

RE
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF