ANÀLISI

L’establishment ja té candidat a la capital: Manuel Valls

Colau haurà d'apel·lar a l'orgull de classe per guanyar les eleccions

La gran novetat a les pròximes eleccions municipals a Barcelona és que, per primera vegada, l’establishment presentarà un candidat: Manuel Valls. Entenguem-nos, l’establishment sempre ha tingut candidats a Barcelona. De fet, durant molts anys els dos principals caps de cartell, tant el del PSC com el de CiU, eren seus. L’enfonsament del PSC i el gir cap a l’independentisme de CiU han deixat orfe un cert electorat d’ordre que va veure amb autèntic horror tant l’ascens a l’alcaldia d’Ada Colau el 2015 com els fets d’octubre del 2017.

El factor Valls introdueix ara una interessant lectura en clau marxista. Hi ha una candidata de les classes baixes o populars, l’actual alcaldessa; hi haurà dos candidats de les classes mitjanes i menestrals, Ernest Maragall i el que designi JxCat, i un de les classes altes i nominalment cosmopolites (però realment nacionalistes espanyoles), l’exprimer ministre francès. Aquesta, com totes, és una lectura esbiaixada, ja que hi haurà classes altes que votaran un dels dos candidats independentistes (aquí Ernest Maragall pot fer valer el cognom), classes populars que votaran Valls i classes mitjanes que optaran per Colau. De la capacitat de penetració en els sectors socials aliens en dependrà el seu èxit en el resultat final. De fet, la clau de la victòria de Colau el 2015 no va ser tant pel suport obtingut a Nou Barris, que era previsible, sinó pel seu notable resultat a l’Eixample.

I si en alguna cosa coincidiran aquests tres candidats, i segurament també el de JxCat, serà en la reivindicació del llegat de Pasqual Maragall. Les eleccions es poden convertir en una cursa per representar el maragallisme. Però què és el maragallisme? Bàsicament, el fet de tenir un alcalde amb perfil polític propi, al marge del seu partit, i un projecte de ciutat. Als barcelonins els encanta tenir un alcalde conegut, i aquí els tres noms que coneixem fins ara compleixen aquest requisit. Colau és un dels rostres de la nova política a Espanya (tot i que Manuela Carmena li ha robat protagonisme els últims temps); Valls és un ex primer ministre francès, i la seva elecció seria, amb tota seguretat, portada al New York Times ; i Ernest Maragall és un... Maragall, un cognom que concentra bona part de l’odi anticatalà que supura la política espanyola.

Model de ciutat

Pel que fa al model de ciutat, les discrepàncies són de matís. En tot cas, que Colau i Valls volen fer de Barcelona cocapital d’Espanya, i Maragall, capital d’estat, però a la pràctica es tracta de trobar l’equilibri, que s’ha trencat durant l’última dècada, entre explotar el potencial turístic de la ciutat i preservar tant la seva habitabilitat com la qualitat dels llocs de treball que genera. Aquí és on coixeja la candidatura de Colau, llastada per la seva gestió. Per tant, l’alcaldessa haurà de recórrer a l’orgull de classe per remuntar, igual que Valls farà bandera del cosmopolitisme de l’Upper Diagonal i Maragall de l’independentisme menestral que quan abaixa la persiana encara té forces per manifestar-se pels presos. I que somia, això sí, amb un alcalde independentista.

EDICIÓ PAPER 20/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF