Publicitat
Publicitat

La disciplina de vot de cada dia

Aquest dimarts la diputada socialista al Congrés Carme Chacón va aconseguir amb un sol gest -no votar- trencar dues disciplines de vot diferents i ser el focus d'atenció de tothom. Es va convertir en traïdora per partida doble i va ser vilipendiada tant a Catalunya com a Espanya. Un cop més, s'ha posat damunt la taula l'etern dilema del diputat sotmès a les directrius del partit.

Siguem clars. En general trencar la disciplina de vot està ben vist. Els cinc díscols del PSC al Parlament van rebre l'aplaudiment gairebé unànime i, un cop més, es va tornar a sentir la cantarella sobre si els diputats haurien de votar sempre en consciència, que si els partits són poc democràtics perquè passen per damunt de l'opinió dels seus membres, etc., etc. El més curiós del cas és que el fenomen de la disciplina de partit -amb altres noms, això sí-és present en moltes facetes de la nostra vida i, aparentment, no ens n'adonem o no ho volem veure.

Posaré un exemple personal. Fa uns anys, durant un debat de política general, un fotògraf del diari en el qual treballava va captar una instantània curiosa: el mòbil del diputat Jaume Bosch havia rebut un SMS del llavors número tres del Govern, Joan Saura, en què criticava en to desenfadat el discurs que en aquell moment estava fent el president Montilla. "Kin tostón!", li va escriure a Bosch. L' staff del diari va discutir si es publicava o no, i jo vaig ser l'únic que vaig defensar no fer-ho. Vaig quedar en franca minoria i, conseqüentment, es va acordar la publicació. L'endemà hi va haver un gran rebombori i jo, en qualitat de delegat a Catalunya del diari, vaig haver de defensar a tort i a dret la publicació de la fotografia. ¿Vaig fer bé o m'hi hauria d'haver negat? ¿Sóc un hipòcrita per defensar una cosa en la qual no creia? O, al contrari, vaig actuar amb responsabilitat defensant una decisió col·legiada del diari i de la qual jo, com a membre de la direcció, també m'havia de fer responsable?

Estic segur que molts lectors deuen haver passat per situacions semblants. A molt petita escala, els pedagogs sempre recomanen que els pares consensuïn una postura única davant dels fills, ja que aquests són especialistes a trobar escletxes entre els progenitors. Quantes vegades un pare o una mare han hagut de defensar una decisió amb la qual no estava d'acord? Quantes vegades a la feina ens pot haver passat una cosa semblant? O a la nostra associació? O a l'escala de veïns?

En el fons, és gràcies a aquest sistema vertical de presa de decisions, en què el col·lectiu s'imposa a l'individu, que les societats poden avançar. I aquí faig un incís per constatar que un diputat de la CUP és la màxima expressió d'aquesta desindividualització de la política; ell només respon davant de l'assemblea, és a dir, el col·lectiu. I d'aquí l'enorme dificultat de fer funcionar dinosaures com la Unió Europea, on hi ha molts individus (els estats) que no es volen sotmetre al dictat de la majoria i tenen tot el dret a fer-ho.

El número dos de Javier Solana m'explicava un dia com l'anomenat Mister PESC sabia quins posicionaments havia de defensar com a representant de la política exterior europea. Anava a les reunions i escoltava. En un paper apuntava allò en què ell havia captat que hi havia unanimitat, i en un altre els punts de discrepància. I sobre aquests darrers la UE no tenia posició ("Ho estem estudiant" podia ser una resposta fàcil). I ara proveu de respondre això mateix als vostres fills quan us demanin sobre una instrucció concreta, a veure quina cara fan.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF