El dilema de Miquel Iceta

Miquel Iceta és un dels polítics més brillants que ha donat la política catalana des de la restauració democràtica, i això no ho discuteixen ni els seus adversaris a dins i a fora del partit. Durant anys s'ha mogut com ningú a dalt del filferro que conformaven els múltiples equilibris ideològics i orgànics del PSC, i per això no és estrany que es pensi en ell com l'únic que pot conduir un procés de transició sense trencadissa. El problema és que aquesta vegada el repte del PSC no és sobreviure als equilibris interns (el debat etern de les dues ànimes), sinó ser capaç d'una nova síntesi, d'una reformulació global, i això només serà possible amb un líder que ho faci creïble. El procés de renovació ha de ser paral·lel al procés per definir els lideratges, perquè en el món mediàtic actual la persona sovint és el missatge, com Zapatero l'any 2000 o Obama el 2008. El PSC busca ara el seu home-missatge entre la generació dels 40 anys, però el problema és que tots estan pendents d'Iceta, que s'ha convertit en solució i problema alhora.