Un diàleg sobre el Procés

Els diàlegs sempre han sigut una manera molt efectiva de transmetre coneixement sobre qüestions complexes. Des dels filòsofs grecs fins a sant Agustí, passant pel renaixentista català Cristòfor Despuig, tenim exemples de lectures que parteixen de la base que del contrast d’opinions se’n poden treure les millors ensenyances. Heus ací un diàleg, poc socràtic segurament, sobre la qüestió catalana que servirà per il·lustrar el lector sobre la dificultat objectiva de trobar una solució de compromís. En cursiva es llegiran les aportacions de Bernat, un independentista català imaginari, i en rodona les d’Alfonso, un defensor de l’espanyolitat a ultrança.

Espanya ha fet servir tota la seva força coercitiva contra els catalans, però tot i així aquests han resistit i han tornat a donar la majoria als independentistes.

Sí, però això no és l’important. L’important és que ara els nous governants catalans saben a què atenir-se. Coneixen de primera mà les conseqüències de saltar-se la llei, i per tant ja no s’arriscaran a tornar-ho a fer. Poden continuar sent independentistes, però no podran fer res efectiu per aconseguir aquest objectiu. Hem guanyat nosaltres.

Sí, és cert, però la conclusió és que ara mateix només podeu mantenir el control sobre Catalunya gràcies a l’ús de la força i a la repressió. No sou capaços de seduir una majoria de catalans.

En això tens raó tu. Però heu d’entendre que al final nosaltres tenim la paella pel mànec i vosaltres no teniu res: només una societat dividida i cap suport internacional. I ara a més us farem ser més pobres com a càstig.

Per què us molesta tant la potència econòmica de Catalunya?

Perquè us heu aprofitat del mercat espanyol i ara voleu marxar com si aquí no hagués passat res. Una Catalunya independent sempre seria més pobra perquè nosaltres ja no us compraríem res...

¿Te n’adones que tots els vostres arguments contra la independència es basen en el fet que ens faríeu pagar una factura elevada? No entra en els vostres esquemes una convivència pacífica i civilitzada...

No. Si destruïu Espanya us farem la vida impossible. Començant per atiar la vostra pròpia fractura interna, cosa que, per cert, ja hem fet i no tenim intenció d’aturar perquè és el millor fre al despropòsit independentista.

Llavors perdona la insolència, però ¿quin és el vostre projecte per a Catalunya?

Primer, que renuncieu a la bogeria de la independència. I després podrem parlar d’anar recuperant certes cotes d’autogovern... Ara bé, heu de tenir en compte que això que heu fet no us ho perdonarem mai, i per tant les coses ja no podran tornar a ser com abans. Per sobre de tot, el que s’ha acabat és negociar amb vosaltres el finançament autonòmic. A l’hora de negociar tindreu el mateix pes que els altres, que els extremenys o asturians, ni més ni menys. Per tant, no somieu a tenir ni un euro de més...

¿Estàs dient que el vostre projecte ara és lligar més curt Catalunya, tractar-la com una més? Però fent això no convencereu els independentistes...

Potser ja no cal convence’ls sinó simplement vence’ls. Vèncer la vostra resistència i fer que accepteu la derrota. Heu de triar entre ser espanyols feliços o catalans infeliços i eternament descontents. No podreu mantenir la tensió indefinidament. En canvi, si us adapteu, com ho ha fet tanta i tanta gent, no us resultarà tan dolorós. Si renuncieu a la independència us deixarem mantenir la vostra cultura i llengua...

I si no?

Us haureu de preparar per al pitjor. Acabarem amb l’escola en català, els mitjans d’adoctrinament nacionalista i en general amb tot allò que ajuda a crear una consciència nacional diferent de l’espanyola. De la crisi n’hem après una cosa: no podem permetre que Espanya, la nació espanyola, sigui absent en gran part del territori català. Hem d’entrar a les ments dels catalans: aquest és el nostre gran repte.

Abans has dit que ens deixaríeu conservar la cultura. Però ¿creieu que és compatible ser espanyol tal com vosaltres ho enteneu i mantenir una llengua i una cultura diferenciada de l’espanyola?

Fins ara pensàvem que sí, però ara comencem a pensar que no, que tota llengua porta a dins seu el germen de la diferenciació i, en última instància, del separatisme... Potser haurem de ser més restrictius amb la llengua, no només el català, sinó també amb el basc i el gallec.

Si us hi poseu amb tota la força, compteu amb els recursos i els mitjans necessaris per arrasar allò que defineix la cultura catalana, començant per la llengua. Però necessitareu uns nivells de repressió molt elevats i dues o tres generacions. La qüestió és: ¿l’Espanya actual està preparada per iniciar una guerra incruenta contra les seves cultures internes? ¿Per fer al segle XXI el que França va fer al XIX i vosaltres no heu aconseguit portar a terme en els darrers 200 anys?

Aquesta és l’única incògnita. He d’admetre que entre els joves espanyols actuals n’hi ha que no veuen una amenaça en la cultura catalana, molts són cosmopolites i saben idiomes. Un pla d’erradicació de les cultures diferents de la castellana no seria popular ni fàcil d’explicar a fora, s’hauria de fer amb maneres molt subtils, hauria de ser una mort lenta i poc visible...

I per què no renuncieu vosaltres a intentar esborrar la diferència catalana i fer un esforç sincer per integrar-la en el sistema polític, primer de tot reconeixent Catalunya com a subjecte polític?

Perquè això seria el suïcidi del projecte d’Espanya com a nació! És així com hem construït la nostra identitat al llarg dels darrers segles. Vosaltres sou un obstacle, una realitat incòmoda que ens enerva i ens avorreix a parts iguals.

Però és que heu construït una identitat nacional basada en principis falsos, com el del castellà com a llengua comuna i superior a la resta. Per què Madrid no pot ser la capital d’un estat plurinacional i plurilingüe? Per què no està tot retolat en els quadre idiomes i ho convertim en una zona neutral?

T’has tornat boig? Com vols que retolem en català a Madrid? ¿No veus que ens és molt més fàcil destruir-vos que canviar-nos a nosaltres mateixos? Per què persistiu? Per què? Per què no us integreu en un constructe nacional i identitari, el de l’Espanya moderna i guai del 78, que funciona i ha sigut un èxit per a tothom? Per què ens feu això? Per què ens feu quedar malament davant del món? Per què ens obligueu a fer coses que no volem fer?

Perquè no podem deixar de ser nosaltres mateixos. Igual que vosaltres.

EDICIÓ PAPER 21/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF