Mengem-nos els articles sobre l'adeu de Messi
En periodisme, una notícia no és tal fins que no està ben lligada i dins el sac
BarcelonaQuants articles ha llegit vostè sobre l'adeu de Messi? Quantes anàlisis sobre com seria el Barça sense Messi o quin plantejament hauria de fer Koeman? Segurament molts, alguns potser publicats en aquest diari i tot. Però ves per on que, en un gir inesperat dels esdeveniments, ara molts d'aquests articles són paper mullat i els seus autors, amb les prevencions necessàries, hauran de procedir a ingerir-los acompanyats d'un conegut tubercle. És cert que la cosa més probable és que l'any que ve se'n puguin tornar a recuperar alguns, però qui sap com estaran les coses aleshores.
No és la primera vegada que passa una cosa així en la història del periodisme. Ara fa un any i mig, quan els Estats Units i la UE van reconèixer Juan Guaidó com a president legítim de Veneçuela, es van escriure molts articles i editorials donant per mort el règim chavista de Maduro. Sense suport internacional, deien, no podia sobreviure gaire temps. I és el temps el que els ha acabat desmentint perquè Maduro, amb totes les dificultats que es vulgui, continua ostentant el poder i la figura de Guaidó es desdibuixa cada cop més.
Jo mateix he comès aquest error alguna vegada. Recordo que a les eleccions andaluses del 2012, en què totes les enquestes vaticinaven una victòria per majoria absoluta del PP, vaig escriure un malaurat article titulat L'Andalusia que es trobarà el PP, donant per fet no només la victòria de Javier Arenas sinó també el seu accés al poder, cosa que no va passar perquè, tot i haver quedat primer, el PSOE de Griñán va poder fer majoria amb IU. Curiosament, el PP no va tornar a quedar primer mai més a Andalusia, però el desembre del 2018 va poder sumar amb Cs i Vox. Des de llavors ja no faig pronòstics ni en política ni en futbol.
